Final de curs

El curs polític s’acaba amb el debat del Parlament de Catalunya sobre l’acord de finançament, malgrat que dimarts tindrem la compareixença del Conseller Saura per explicar les actuacions per aturar el foc de  la setmana passada a la Terra Alta, incendi en el qual cinc bombers hi van deixar la vida. En la recta final d’aquest curs, avui mateix Joan Saura anunciava que no es presentaria a la reelecció com a cap de llista d’ICV per a les properes eleccions catalanes. Una decisió que ha agafat a molts per sorpresa, però que obre un relleu històric al capdavant d’aquest partit, ja que de ben segur que estem, com en el cas d’Esquerra, davant d’un relleu generacional. Saura es podrà dedicar millor ara al govern sense la càrrega política d’haver de fer front a un sempre complex Departament d’Interior i alhora haver de ser la cara del vessant més ideològic dels seus. El relleu no és un fet qualsevol, ICV és l’hereva d’un partit transcendental en la conformació de l’actual societat catalana i el seu model polític, com és el PSUC. De ben segur que per primera volta la tradició d’esquerres quedarà superada per la generació verda. ICV ha estat capaç de fer allò que ni IU ni la majoria de partits comunistes d’Europa van saber fer: una mutació per passar del discurs comunista o postcomunista als postulats de l’ecologisme polític, Joan Saura ha tingut un gran mèrit en aquest procés que podríem dir que és  únic a Europa. Sempre em preguntaré si aquesta mutació ha estat possible a Catalunya i  no a Espanya per l’evolució pròpia, nacional i diferenciada del PSUC vers el PCE o si per  contra perquè els dirigents catalans van tenir clar que en una societat com la catalana el model Anguita, Lara i companyia seria residual? O tot plegat al mateix temps? De fet en termes marxistes podríem dir que té una explicació absolutament dialèctica, oi? El xoc entre contraris acaba generant un estadi superior que els supera però alhora els inclou! (Ho teníem força rovellat tot això!).

Però, parlem del debat de finançament. Puc dir que n’estic força satisfet, crec que tots aquells que vam defensar l’Estatut del 30 de setembre fins al darrer moment, és a dir, el que va aprovar el Parlament el 2005 i que més tard socialistes, convergents i iniciativa es van vendre a Madrid, teníem el dret a reivindicar el nostre no al referèndum. Hem fet un bon acord de finançament amb una conjuntura molt difícil que jugava en contra del Govern de Catalunya: un estatut dèbil i ple de dobles interpretacions, crisi econòmica que donava arguments per ajornar la negociació i la fatiga crònica de molts catalans davant l’amenaça espanyola i un procés estatutari que es fa molt llarg.

Però amb totes aquestes dificultats ens n’hem sortit amb un acord acceptable que té per a mi un element indispensable: Espanya ha començat a assumir que els Països Catalans som els que més aportem i per tant això s’ha de resoldre. Com deia divendres al Parlament, més enllà de les xifres, el camí fet és el més important. Hem aconseguit que el govern espanyol publiqui les balances fiscals –transparència-, i ara que Catalunya se situï per sobre de la mitjana del rànquing de ràtio per càpita –equitat-, dos fonaments indispensables per començar a posar les bases del Concert Econòmic.

Deia divendres que Esquerra defensa l’independentisme del mentrestant, és a dir, mentre no siguem un estat independent hem de treballar en el dia a dia, ser útils al país. Per contra, hi ha un independentisme gandul que és aquell que creu que un dia, sense fer res, com mannà del cel caurà la independència. Potser serà així, però la gent d’Esquerra hem decidit no esperar instal·lats en la crítica i el pessimisme permanent.

Finalment, la nota amarga d’aquest final de curs és la mort de cinc bombers que treballaven contra el foc a Horta de Sant Joan, malauradament no són els primers ni seran els últims. A casa seva els trobaran molt a faltar, eren joves amb molta vida per davant, amb fills petits i alguns els tenien en camí. Són molts els catalans i catalanes que treballen perquè la resta visquem més segurs i millor: bombers, mossos, policies locals, protecció civil,  metges i metgesses, infermers i infermeres, i podríem seguir, són molts doncs als quals devem la nostra llibertat i la nostra qualitat de vida. Però no vull acabar sense fer una breu referència al cas de la infermera de Madrid que per un error absolutament humà va acabar amb la vida d’un nadó. El nostre país mai serà prou generós i agraït als milers de professionals de l’educació, la salut i els serveis socials que sovint amb un esforç que va més enllà de la vocació lluiten per nosaltres, i el personal sanitari el que més, infermeres i infermers els primers.

Que tingueu un bon agost!