Discurs al Debat de Política General

Gràcies, senyor president. Senyor president del Govern de Catalunya, senyores diputades, senyors diputats, membres del Govern, convidats..., aquest és el darrer debat de política general d’aquesta legislatura, el proper debat de política general estarem ja en una nova legislatura, s’haurà, per tant, dissolt el Parlament i segurament entrarem, doncs, en una nova fase. Per tant, aquest és el moment adequat per començar a fer balanç, per començar a parlar del que s’ha fet durant aquests anys, però sobretot també de començar a albirar nous horitzons de cap a on volem anar.

Vull parlar d’on som, d’on som en aquest moment, però sobretot també que estic convençut que Catalunya es troba en una cruïlla, una cruïlla doble: econòmica i política. I els vull parlar d’entrada d’aquesta cruïlla: estem en una cruïlla econòmica, perquè ve donada per una crisi estructural, una crisi econòmica estructural que, en definitiva, està minvant tota capacitat de moltes famílies, de moltes empreses catalanes de poder arribar a les cotes de benestar i llibertat que desitjarien. Estem arribant també a una cruïlla política, perquè estem al final d’un model, que pot tenir molt rendiment i hi hem de treballar, li hem de treure tot el suc, però estem indubtablement al final d’un model.

I fixin-se en el context en el qual ens trobem, és curiós, encara no fa ni tres anys, menys i tot, el projecte espanyol era un projecte rampant, l’economia espanyola es disparava, el senyor Aznar, no fa tant, posava els peus a la taula del senyor Bush, del ranxo del senyor Bush, i el senyor Zapatero es vantava que havíem superat Itàlia, l’Estat espanyol havia superat Itàlia en renda per càpita i estava atrapant França. D’això no fa tant. Aquest era un model que algú deia que era suggestiu, que era atraient, algú augurava la decadència de Catalunya, que Madrid havia superat definitivament Barcelona i que, per tant Catalunya entrava en una lenta i inexorable decadència. No fa tant d’allò. Avui ens trobem que Espanya és a la cua a la sortida de la crisi, que tots els informes de l’OCDE diuen que Espanya serà el darrer estat segurament a sortir i a recuperar-se. I nosaltres formem part d’aquest Estat i nosaltres també som, evidentment, també som responsables de la mala política que en el seu moment es va fer a l’hora de crear un model de creixement, un model que va crear el senyor Aznar. Va crear una bombolla, una bombolla basada en l’especulació immobiliària, en el creixement fàcil, en els fons europeus, i perdonin l’expressió, que pot arribar a ser vulgar, però perdonin l’expressió, i «la mamella catalana». Aquest era el model i aquesta era la bombolla. Ho repeteixo, «la mamella catalana», sí. I aquest era un model en el qual aquesta Espanya rampant anava creixent.

És veritat que va haver-hi un canvi de govern —va haver-hi un canvi de govern— i hi ha hagut canvis, hi va haver canvis, hi va haver sobretot un toc important industrialista, no en va en aquell ministeri hi havia catalans, al capdavant del ministeri i a la Secretaria d’Indústria, a la Secretaria d’Estat. Però malgrat aquest canvi industrialista, el Govern del PSOE es va relaxar, estava confortablement instal•lat en el si d’aquesta bombolla. I avui ens trobem, doncs, que, com deia un setmanari europeu, «la festa s’ha acabat», the party is over, s’ha acabat la festa i Espanya està arribant finalment a aquest final d’etapa. I això no és en va que a Catalunya la història no és cíclica, ja ho sabem, confiem en un sentit no historicista de la història, el relativisme és un element per analitzar la història, però tots sabem que el 1898, amb l’enfonsament de l’Espanya colonial, va començar el moment de renaixement polític de Catalunya, cultural, polític i econòmic.

Escoltin, no volem que s’enfonsi ningú, no desitgem cap mal al Govern espanyol, que tot vagi bé, perquè també ens afecta: en política fiscal, política energètica, política laboral, en política social, ens afecta. Malauradament ens afecta massa. Però és l’hora que Catalunya decideixi per si mateixa. Si volem sortir de la crisi hem de decidir per nosaltres mateixos, i aquesta és la cruïlla política: s’acaba un model polític, s’acaba un model autonomista que hem vist que malgrat tots els canvis, malgrat l’esforç avui fa quatre anys del 30 de setembre, avui, han passat moltes coses des del setembre, però, fixin-se, l’esforç i el desgast d’aquest país, d’aquesta societat i al final tenim aquella sensació que tornem a ser on érem.

Però en tots aquests quatre anys hi han hagut molts canvis, i nosaltres, Esquerra Republicana de Catalunya, no hem estat aliens a aquests canvis; nosaltres som els que ja fa més de quatre anys, en fa sis, vàrem tenir l’oportunitat de decidir si volíem que continués un govern de Convergència i Unió o volíem un canvi, un canvi estructural i un canvi polític. El vam facilitar. Vam decidir fer un govern catalanista i d’esquerres, i no s’enganyin, amb errors i encerts aquest Govern i amb el paper d’Esquerra Republicana s’han fet molts canvis en aquest país, amb el 14 per cent dels vots s’han fet canvis inexorable canvis. I els n’explicaré uns quants.

Mirin, en primer lloc, ja es va citar ahir en aquesta tribuna per part del president, un canvi en profunditat, que és un canvi d’alternança política, que consolida un model democràtic. En segon lloc, hem cosit el Partit dels Socialistes a la nació. Després de passar pel Govern de la Generalitat i de patir en carn pròpia el que és el centralisme i l’Estat, el PSC ja no pot ser el mateix. Sí, sí, ja ho sé, ja sé que..., però és així. El PSC mai havia governat en aquest país. Ha vist definitivament el que és un govern central «amic», com les gasta, les dificultats de negociar competència a competència, la incomprensió moltes vegades, perquè aquí no es tracta ni de dreta ni esquerra, es tracta de Catalunya i Espanya. I a aquells manifassers que deien ara fa sis anys que s’acabava l’eix Catalunya-Espanya, Déu els conservi la vista, perquè fixin-se que en aquests anys hem parlat bàsicament d’això, perquè el canvi també és que durant aquests anys la qüestió social, socioeconòmica té molt a veure, està implícitament instal•lada en el debat entre Catalunya i Espanya. Hem acabat també, en tercer lloc, amb la dialèctica entre catalanisme i esquerra, semblava impossible durant vint-i-tres anys que en aquest país es pogués ser catalanista i d’esquerres. Defensar el concert econòmic des d’una perspectiva social, això també està instal•lat ja. I són els canvis que s’han produït en aquesta cambra, si eres catalanista havies de ser conservador, si eres progressista o d’esquerres... automàticament havia de ser sucursalista. Escolti, això s’ha acabat.

En quart lloc. Hem acabat i hem infringit —i perdoni que ho digui amb aquesta expressió, perdonin—, però hem infringit greus estralls en el sectarisme d’aquest país. Què vull dir amb això? Senzillament, després de molts anys de batalla, de blancs i negres, negres contra blancs, hem aconseguit polítiques unitàries, i els ho recordaré, i hem estat promotors.

Pacte Nacional per l’Educació, per cert, Pacte Nacional per l’Educació que va impulsar una consellera d'Esquerra Republicana, nosaltres no ens hem afegit a una llei posterior d’educació, hem estat artífex des del primer moment. Pacte Nacional per la Immigració, mentre a Madrid la immigració és un element de confrontació sovint, tres lleis d’estrangeria a l’època de l’Aznar, element de confrontació permanent dels dos partits, a Catalunya hem estat capaços de fer un acord per la immigració. Pacte per la Innovació i la Recerca. I podríem continuar.

En cinquè lloc. Hem estat també capaços de situar la centralitat política, a la centralitat política, senyors i senyores, arguments i conceptes que duran molt temps van ser marginats o es consideraven —perdonin l’expressió— radicals, conceptes con dèficit fiscal. Fa no tant, el concepte de dèficit fiscal algú el considerava un element immoral políticament. Bé, doncs, ahir vam escoltar com el president de la Generalitat utilitzava aquest concepte i parlava d’una reducció d’una tercera part del dèficit fiscal amb l’acord de finançament. Balances fiscals, onze anys, diferents grups d’aquesta cambra, Esquerra també, treballant perquè l'Estat espanyol reconegués el que aportava Catalunya i el poc que se’ns retornava. I, finalment, s’ha publicat una balança fiscal, forma part de la centralitat política el debat sobre les balances fiscals. Concert econòmic, és evident que no tenim concert econòmic, però avui en dia allò que també semblava immoral i semblava insolidari, forma part de la centralitat política d’aquest país: no només de la política, del debat entre empresaris, entre sindicalistes, entre entitats i associacions. I fixin-se també que hem situat debats com el de l’aeroport a la centralitat política; l’aeroport, els aeroports, tot el sistema aeroportuari, el sistema de ferrocarril, de mercaderies, de transport de viatges, això forma part de la centralitat política.

Ens vàrem quedar amb l’Estatut defensant el control dels aeroports catalans per part catalana, però això és més dur que mai, i finalment, més val tard que mai, fins i tot una part important de la més representativa i florida societat civil catalana va acabar fent un pas endavant. I hem vist com finalment la societat catalana ha pres la iniciativa al comprar una companyia i a jugar-se i arriscar.

Per tant, això és la centralitat política, i la centralitat política no és estàtica, es mou. Els que avui consideren que poden haver-hi aventures, fixin-se que si anem enrere, les aventures de fa sis anys, formen part avui de la centralitat política de tots, alguns més a favor, altres més en contra, però això és, senyors i senyores, la centralitat política. Qui parlava fa uns anys del dret a decidir? Alguns, pocs, no tinc cap dubte que el dret a decidir ja és i forma part de la centralitat política. A favor o en contra, però això ja és centralitat política.
I en sisè lloc, també hem posat en evidència les actituds dels uns i dels altres, del PP i del PSOE a l’hora d’afrontar a Catalunya, ja ho he dit. Fixin-se senyors i senyores diputats que en tot aquest procés, en tots aquests quatre anys, no és que l'Estatut del 30 de setembre que vam aprovar aquí, que era molt ambiciós, no càpiga a la Constitució, és que no hi cap ni l'Estatut retallat. I aquest és el debat polític i la cruïlla política que ens trobarem, no hi cap ni l'Estatut retallat. Ja ho veurem, senyor president, no ens avancem, d’acord, no ens avancem, però molts sabem que després de tres anys, després de tres anys de deliberacions molt entenem que alguna cosa hauran de justificar el seu sou els membres del Tribunal Constitucional, fins i tot aquells que ja estan..., ja haurien d’estar cessats.

Per tant, en setè lloc, fixin-se que hem fet un servei també, en aquests sis anys, un servei important a la cohesió social del país, l’alternança política no és estrictament només un concepte democràtic, és facilitar que tothom es pugui sentir incorporat i present i representatiu en una democràcia catalana i en aquesta institució. I, per tant, aquesta cohesió social, un sol poble, com s’ha defensat sempre, des de sempre en aquest país, des de Jordi Pujol, fins ahir el president de la Generalitat, un sol poblem, aquest ha estat sempre un concepte defensat per Esquerra Republicana de Catalunya. Ningú, doncs, es podria imaginar un camí en tan poc temps, amb tants canvis, amb una centralitat política que avui en dia situa en el centre els drets de Catalunya, els drets de la gent de Catalunya.

Mentrestant, però, i mentre hem fet canvis també hem treballat. I Mentrestant hem fet Nació, hem fet cohesió social, i hem construït Estat Català. I els posaré ràpidament alguns exemples, hem fet Nació quan s’ha reforçat l’Institut Ramon Llull, avui una Fundació, que ha incorporat el Govern Balear, el Govern d’Andorra, amb el Govern Balear ja hi era, vuit municipis, de moment, del País Valencià, malgrat la negativa del Govern del País Valencià; podem anar creixent la promoció de la llengua i la cultura catalana, i Frankfurt en va ser un bon exemple.

Estem fent Estat i estem construint Estat quan fem política exterior. Ja sé que a molts els pesa que Catalunya surti al món desacomplexadament, i faci política exterior, això és el que molesta, però estem construint Estat. Estem construint Estat quan internacionalitzem i ajudem les petites i mitjanes i grans empreses catalanes a globalitzar-se. Estem fent Nació quan construïm i reforcem un espai català de comunicació, malgrat l’obstinació d’alguns a impedir que la llengua catalana, els territoris catalans puguin rebre el mateix espai de comunicació. S’ha fet un acord amb el Govern de les Illes Balears, i s’està treballant –malgrat l’oposició d’uns i altres a Madrid– per fer-lo amb el País Valencià.

Estem construint Estats quan fem una política nacional d’immigració, estem fent cohesió social també, la immigració és el repte social més important que té el nostre país, després en parlaré, però estem cohesionant socialment el país, estem fent Nació i també estem construint Estat. Estem fent cohesió social quan fem una llei de serveis socials que amplia la cobertura social a les classes mitjanes d’aquest país, amb problemes, és veritat, amb reticències i amb problemes com la falta de finançament de la Llei de dependència del Govern de l'Estat, però l’estem tirant endavant amb un gran esforç d’aquest Govern. Estem construint Estatut quan enviem al Parlament una llei de consultes populars per una democràcia participativa catalana.

I hem fet una altra cosa, hem aprofitat les escletxes. Vostè, president, ahir parlava de la joguina. Miri, jo li puc dir una cosa, aquesta joguina, si és que en podem dir joguina, Esquerra no l’ha comprada, Esquerra no la va comprar, la joguina del 30 de setembre sí que hi vam jugar, en vam formar part i vam treballar molt, però la joguina retallada i sense piles —que les piles se les van quedar a Madrid— i hem d’anar a Madrid de tant en tant a recarregar les piles, perquè se les van quedar ells, aquesta joguina no l’he comprada, president.

Respecte, traient-li el màxim suc, ja ho ha vist, la nostra actitud exigent amb l’acord de finançament, respecte i anar fins al final, respecte democràtic a la gent que va votar en un referèndum a Catalunya, tot. Traient-li el màxim suc a la legislació, tot, mentrestant, però no tingui cap dubte que hem d’aprofitar totes les escletxes, però tothom sap que ha costat molt, i que tornem a estar en coordenades antigues, que hem hagut d’aprofitar una conjuntura de minoria del Govern espanyol, que ha calgut molta pressió del Govern, del conseller d’Economia, des grups parlamentaris a Madrid, molta pressió de tothom, fins i tot del primer partit de l’oposició, creant un clima un any i algun cop de puny damunt la taula fins i tot. I dues vegades s’ha hagut de dir que no amb rotunditat.

Tornem a estar amb les mateixes coordenades de sempre, estem amb les mateixes coordenades, aprofitant conjuntures. Miri, ara estem negociant pressupostos generals de l'Estat, només cal els sis diputats del Partit Nacionalista Basc baixin de les muntanyes —perdonin l’expressió— perquè el marge de negociació pressupostària de Catalunya torni a ser el que és, molt poc —molt poc— i, per tant, escolti’m, senyores i senyors diputats, quan parlo d'Esquerra Republicana, ja sé, és que he parlat d'Esquerra Republicana eh?, sóc portaveu d'Esquerra Republicana i president del grup, ja sé que a vegades això molesta, però és així.

I els diré una altra cosa, aquest Govern és un govern que ha fet una política arran de terra. Què vol dir una política arran de terra? Que aquest Govern ha hagut d’entomar durant sis anys una situació molt difícil, gairebé exclusiva, gairebé un milió i mig de nous catalans, de població immigrada que ha arribat al nostre país. Han vingut a treballar, perquè se’ls donava feina, això també ho hem de recordar —ningú emigra perquè vol, emigra perquè ho necessita—, gairebé un milió i mig de persones, un dèficit fiscal atroç que impedia polítiques socials en condicions per als ajuntaments i per al mateix Govern de Catalunya, i una crisi que es va començar a accelerar. No em diguin que aquest no és un difícil, i aquest Govern, aquest Govern d’entesa ha fet una política de cohesió, ha creat xarxa al costat dels ajuntaments, s’ha fet molta xarxa, s’ha impedit una situació que podia ser d’alt risc, i que encara no ha acabat, aquesta situació, però entre tots ho hem fet molt bé. És millorable? Segur. És perfectible? Segur. No hem d’estar gairebé exultants, però hem de ser conscients que hem passat una etapa molt difícil arran de terra, i ara toca començar-se a enlairar, i enlairar-se vol dir començar a mirar lluny i veure la nova perspectiva.
Però deixem dir-los també que en aquest proper any, i començant a mirar ja amb perspectiva, aquest Govern ha de ser capaç, entre d’altres coses, d’impulsar i portar al Parlament —algunes d’aquestes lleis ja està en tràmit parlamentari–— tres lleis que per nosaltres, per Esquerra Republicana són fonamentals: la llei de consultes, espero que aquest Parlament aprovi aquesta llei com més aviat possible, i que puguem començar a utilitzar-la també com més aviat possible. En segon lloc, la llei d’acollida, anant al màxim, aprofitant les escletxes, traient-li suc al marc estatutari, però necessitem una llei per a l’arrelament dels nous catalans, i els nous catalans, escolti, no és que hagin d’aprendre català amb més urgència, o hagin d’aprendre consciència nacional, no, Els catalans necessiten dos coses: saber en quin país viuen, conèixer la cultura i la llengua del país, això és el que està fent la Llei d’acollida, però necessiten un ascensor social.

Deia el representant insigne de la dreta espanyola que cal treball, sí, treball sí, explotació no, senyor Sirera, explotació no, treball. I, per tant, en aquest sentit els dic una cosa ben clara, l’ascensor social, l’ascensor social és al costat de la Llei d’acollida la millor garantia per a la incorporació, per tant, la importància vital per al proper any de la Llei d’acollida. La llei del cinema, els catalans i les catalanes que volem veure cinema, productes electrònics, videojocs en català, i sóc pare de família i sé de què parlo, som ciutadans de segona a casa nostra. Quants de vostès, quan han volgut veure una pel•lícula en català han hagut de fer..., utilitzar el GPS, mirar mapes, a veure quin dels cinemes ens acabaven fent la pel•lícula en català? No és cap broma, és un dret poder gaudir de la teva llengua. Som ciutadans de segona. I una llei del cinema que posi el català al nivell que li toca és una necessitat.

Després de la Televisió de Catalunya de TV3, de la Corporació Catalana que ha estat un salt qualitatiu per a la llengua i la cultura del nostre país, el més important, el segon salt serà aquest. I els convido, senyors i senyores diputats a sumar-se a una llei que ens ha de permetre que en trenta anys de democràcia superem la barrera del 3 per cent del cinema en català.

I, com els deia, estem, doncs, en una cruïlla, i aquest balanç positiu que acabo de fer no pot ni vol amagar que estem arribant al final d’una etapa, una etapa històrica en la qual, després de la dictadura fins a la sentència del Tribunal Constitucional, ha estat una etapa important, transcendent. Jo no sé quina serà la sentència del Tribunal Constitucional, m’hi referia bans, però sigui més bona o sigui més dolenta és evident que el Tribunal Constitucional marcarà una paret, marcarà un mur a les nostres aspiracions, definiran allò que tant agrada a Madrid del punt i final. I, per tant, aquest país té l’obligació, no només de saltar la paret, sinó de perfilar nous horitzons, i això que pot representar una sentència adversa, una gran frustració i un cop moral molt important per al país, necessitem, com deia, enlairar el país, mirar més enllà.

No serà fàcil enlairar el país, perquè la crisi que estem vivint és molt profunda, és veritat, però ahir el mateix president deia una cosa que a mi em va alegrar molt d’escoltar, deia: «No és contradictori treballar contra la crisi, crear ocupació, fer un país més competitiu, afegir valor a les empreses i a les persones, no és contradictori en defensar la llibertat de Catalunya amb l’autogovern, no és contradictori.» Això és un pas històric, perquè durant molts anys en aquesta cambra hem escoltat, de diferents bandes, que això era contradictori. Jo recordaré un de l’esquerra progressista que ens deia, per exemple «escolti, defensar les seleccions esportives catalanes no acabarà amb l’atur», «no, però la selecció espanyola tampoc», li va contestar l’avui vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira. Per tant, fixin-se que no hi ha res contradictori, és complementari. I, per tant, un país es forma també de decisions contra la crisi, però també de decisions polítiques, de mirar l’horitzó, de veure noves perspectives, i, en aquest sentit, el país haurà de fer un esforç, i aquest esforç passa per canvis, per noves actituds, per tenir valentia, per saber arriscar, perquè després de la crisi no tot serà igual, no estarem en la mateixa situació, espero equivocar-me, però hem de començar a parlar clar la gent, hem de ser optimistes, però aquesta és una crisi que el nostre sector industrial li passarà factura. Apareixerem, després de la crisi, amb noves potències al planeta, algunes ja les coneixem, amb cost unitari laboral molt més baix, sense internalitzar costos ambientals, i ens caldrà afegir valor, i ens caldrà prendre decisions i ser valents i arriscar i fer sacrificis.

Per cert, sacrificis que només fem nosaltres, eh? Perquè algú té la sensació que els sacrificis només els fem els catalans, catalanes, perquè a vegades, quan aquí fem pagar els ordinadors, hi ha qui els dóna de franc. O hi ha qui es ventava des de fa molts anys, de tenir un ordinador per a cada alumne, després resulta que no hi havia cap monitor per ensenyar com funcionava l’ordinador.

Els comunistes italians van definir en el seu moment aquest problema com «modernització sense desenvolupament», hem pogut veure com a Catalunya hi ha molt sacrifici i molt copagament de la gent que s’ho ha de pagar tot, i d’altres que ens diuen insolidaris ho tenen tot pagat. Saben els exemples, no els posaré.

Per tant, escolti’m, necessitem esforç i ser conscients d’on volem anar i el sacrifici serà un element, perquè la velocitat que nosaltres volem adquirir segurament veiem que no la volen adquirir a Madrid. La burocràcia, la tecnocràcia, que diu el president del Foment, Joan Rosell, que impedeix Madrid, que envaeix Madrid i que domina Madrid, impedeix decisions estructurals. El conseller Castells i el mateix president de la Generalitat van dir que calien decisions estructurals en el mercat de treball, en el camp energètic, en el camp de l’economia. Vostès han vist alguna decisió estructural per par del Govern del PSOE?

Jo crec que aquí,senyor president, vostè s’ha de manifestar encara amb més contundència i actuar. El conseller Castells, com hem pensat nosaltres també des d’Esquerra Republicana, va dir que escolti, això de la pujada d’impostos, alerta. Escolti, ja hi som. I és veritat que es podria pujar un punt l’IVA si es baixessin les cotitzacions socials. Home, una compensació als productes que entren al mercat, que no internalitzen ni costos socials ni ambientals pagaran IVA, però com a mínim crearem més ocupació, però és que s’ha pres només una de la part de la mesura, només s’ha pres una part de la mesura, que és pujar impostos.
Per tant, crec sincerament que nosaltres necessitem mirar més enllà, necessitem tenir un horitzó propi i no podem esperar a Espanya, no podem esperar a Espanya, perquè no prendran decisions, estan instal•lats en la bombolla. I, com els deia, la bombolla ja no dóna més de si. Però hem de tornar també i posar l’accent sobre els valors que han fet de Catalunya un país modern, obert i innovador. I això vol dir que la política no ho pot fer tot. Tenim una gran sort: hem tingut un Govern de Catalunya, la Generalitat, ha estat una consolidació que les noves generacions no li donen importància. Els que ja tenen més cabell blanc o ja no els en queda saben la importància que té quan fa anys no teníem ni això. Però aquest país s’ha acostumat a que la política ho podia solucionar tot. I aquest país, durant molts anys, se n’ha sortit, ha fet mutualitats de previsió social, ha fet hospitals, escoles, ha fet caixes, caixes, i malgrat això, sense Administració. O més aviat l’Administració la coneixíem com el Govern Militar. Escolti, la Generalitat és una fita importantíssima, bàsica pel disseny del nostre país, però la societat té una responsabilitat i hem de treballar i no els hem de posar problemes.

També volia parlar d’educació, és el segon canvi. La Llei d’educació és molt important, pels consells que s’inspira a partir del Pacte nacional per l’educació, però no en tenim prou. Hi ha un objectiu, hi ha una disposició addicional per arribar al 8 per cent del PIB, aquest ha de ser l’esforç. Però no n’hi ha prou: hem de conscienciar les famílies que l’escola no ho soluciona tot, que hi ha una responsabilitat de les famílies, i això no es fa amb lleis. I això és un canvi d’actitud. La primera educació es fa en la família, més enllà, i al mestre se li deu un reconeixement de l’autoritat. I aquest és un tema fonamental i hem de donar suport als mestres, perquè la pèrdua d’autoritat dels docents, dels mestres, és per on comencem a perdre el camí de l’educació.

Però també parlem d’economia. Com els deia, és molt important que prenguem decisions pròpies, malgrat que no podem treure l’ull del que està passant a Madrid, perquè, com deia al principi, la política fiscal, la política energètica, la política laboral es decideix allà i hem de seguir treballant allí. I hem de seguir pressionant allí, i hem de tenir actituds,no només declaracions, actituds valentes allí, perquè no prendran cap mesura, i perdran velocitat, i nosaltres no podem separar-nos d’Europa, no ens podem allunyar d’Europa. I per tant necessitem prendre decisions des de Catalunya.

I alguna d’aquestes decisions, ja ho saben, també tenen a veure amb les infraestructures, l’aeroport del Prat. Escolti, aquest és un tema fonamental per l’impacte que té en el producte interior brut de Catalunya, pel que representa de tenir una sortida al món, pel que representa pel turisme. No podem perdre l’avió, no el podem perdre. Hi ha hagut un esforç molt considerable de la societat civil de fer un pas endavant a l’hora d’assumir [#], societat civil i administracions catalanes també. Ara els hem de posar les coses fàcils perquè puguin aterrar, i això vol dir el control de l’aeroport del Prat. No és tolerable que el futur de l’aeroport del Prat es decideixi des de l’aeroport de Barajas. Nosaltres ja ho vam dir, pressupostos generals de l’Estat, escolti, l’aeroport damunt de la taula. L’aeroport vol dir tot l’aeroport, eh? Que Catalunya decideixi sobre l’aeroport, no sobre les botigues, que deia aquell, amb tot el respecte que ens mereixen els botiguers i els comerciants. L’aeroport vol dir tot l’aeroport. Per tant, en matèria d’economia haurem de prendre decisions. I tinguin clar que si Catalunya no té aeroport, per a nosaltres Espanya no pot tenir pressupostos. I jugarem clar i ras amb aquest tema, i crec que la societat catalana està més que madura a l’hora de reivindicar el control i la direcció dels grans equipaments i les grans infraestructures. Aquests són els tres elements que nosaltres considerem indispensables, com els deia. Actitud amb els valors de,que han aquest país, tenir molt clar que l’educació és el fonament i un canvi en el model productiu que ja s’està treballant des del Govern, però que cal també la conscienciació de tots.

Deixi’m també que els parli de canvis i de nou horitzó i de noves perspectives. És evident que, president, i crec que també el portaveu del Grup Socialista, diuen que no els va agradar el d’Arenys de Munt. Doncs, mirin, jo els ho diré clar: a mi em va agradar. I diré perquè: perquè a ningú li ha de fer por una urna i unes paperetes. Quants anys hem escoltat —i jo que vaig estar un temps a Madrid— allò que sense violència es pot parlar de tot? Sense violència es pot plantejar tot. Algú em pot dir quina és la violència que hi havia a Arenys de Munt, a part dels setanta falangistes? No hi ha arguments, és un acte estrictament democràtic. Això entorpeix la creació d’ocupació? Jo diria que no. Això entorpeix a l’hora de crear noves empreses? Jo diria que no.

El que sí que fa és que marquem una línia dels que estan disposats a parlar, a discutir, a dialogar, en plena democràcia, perquè estem parlant de democràcia, i aquells que els fa por la democràcia. I no hem de tenir por que la gent es pugui organitzar, perquè, escolti, el dret a decidir, com els he dit, ja forma part de la centralitat política d’aquest país. I li he de dir, president, vostè sap el respecte que jo li tinc, però deia que es va equivocar quan va jutjar el tema d’Arenys de Munt. Potser no ho compartirà, però no és un bon argument dir que això alimenta la caverna mediàtica, perquè si tenim por d’alimentar la caverna mediàtica, no haguéssim fet ni la Llei d’educació, no haguéssim fet l’Estatut, perquè vostè sap perfectament que l’ha alimentat molt, l’Estatut, a la caverna mediàtica, vostès no haguessin pactat amb un partit independentista i vostè no seria president.

Aquest és l’element, per tant, aquest element no es val, ni tampoc val l’element del radicalisme i l’extremisme. Vaja, escolti, jo no em tinc per una persona extremista. Les persones que impulsen un Pacte nacional per l’educació, un Pacte nacional per la immigració són persones extremistes? Ja li he dit abans, formem part d’aquesta centralitat política. Li prego, president, que rectifiqui sobre aquest tema. Potser no hi estarà d’acord. Vostè sap, tots sabem, qui és independentista en aquesta cambra i qui no ho és. Es tracta de fer trajecte comú, de fer estacions en comú, ja ho ha dit el portaveu i hi estic d’acord, hi ha de poder pujar la gent en les estacions. Estem d’acord, per això vam participar en la redacció de l’Estatut, per això vam forçar i vam treballar màquines en el tema del finançament, per això estem treballant, perquè Esquerra Republicana vol fer política. Algú ens voldria fora de la política, a Esquerra Republicana, i que féssim, doncs, proclames. No, no, Esquerra Republicana, l’independentisme d’aquest país, fa política.

Vaig acabant. Sincerament, en aquesta nova etapa haurem de posar també el dret a decidir damunt de la taula, haurem de tirar pel dret en decisions econòmiques transcendents, perquè la nostra indústria afegeixi valor, perquè puguem globalitzar la nostra economia, perquè la millor política social, ja ho saben, està compartit a dreta i a esquerra, és crear ocupació. Però també tinguin clar que en aquesta nova etapa que s’obre el país, l’economia, la societat, els partits, ens dividirem en dos bàndols: en immobilistes i en emprenedors. Immobilistes són aquells que es neguen al debat i es neguen a la democràcia, que els fa por. Emprenedors són aquells que estan disposats a parlar, a canviar, a moure’s, a agafar velocitat. Immobilistes són els empresaris que paren la mà per rebre més subvencions, que prediquen l’acomiadament lliure com a solució a tots els mals de les seves empreses. Emprenedors, en canvi, són els empresaris que estan disposats a arriscar, a jugar fort, a innovar, a incorporar nou talent, que estan disposats a assumir la responsabilitat social. Immobilistes són aquells sindicalistes que neguen la reforma estructural del mercat de treball i que tampoc volen sentir a parlar d’una reforma a fons de l’Administració pública. Però emprenedors són aquells sindicalistes que saben el pes de la indústria, que saben que cal salvaguardar un model industrial, que no podem perdre coneixement industrial, que necessitem de la pagesia i del turisme. Aquests són els emprenedors.

També són immobilistes els polítics que s’arramblen sense vergonya als poders fàctics, els mateixos polítics que converteixen la seva acció amb Madrid en una descarada acció al servei d’interessos dels que sempre han manat. També són immobilistes els que amb l’excusa de la por a la dreta renuncien a tenir grup propi i decisió pròpia a Madrid, una decisió molt lliure, molt legítima, però no es poden espantar més amb la dreta. Ja sabem què és el Partit Popular, l’hem patit, eh?, i estem encara tots penjant d’un fil amb la sentència del Tribunal Constitucional. Podem patir un cop moral per una actitud contra Catalunya, però, escolti, ara està governant un altre Govern,això és el Govern del PSOE. I per tant en aquest tema ens hem de remetre.

Són immobilistes també aquells que només esperen que el tripartit no sumi per poder pactar amb el Partit Popular. Però són emprenedors aquells que han decidit ja deixar l’autonomisme i tirar cap el sobiranisme pel dret. Són emprenedors aquells que volen, aquells polítics, que volen que els seus regidors i alcaldes puguin decidir lliurament el futur de Catalunya. I aquesta, no en tinguin cap dubte, serà la nova dialèctica dels propers anys, entre immobilistes i emprenedors. I serà un debat al marge de l’esgotador i cansat debat i negociació i estira i arronsa a Madrid. Serà un debat català, serà un debat entre nosaltres, perquè ens toca sempre anar a dos. Ens falta agafar velocitat si no ens volem allunyar d’Europa. En aquesta nova etapa, no en tinguin cap dubte, Esquerra Republicana s’apuntarà al bàndol dels emprenedors i es posarà al costat de tota aquella gent de Catalunya que vol anar més enllà, siguin quines siguin les seves preferències partidàries. I combatrem amb responsabilitat i rigor els immobilistes.

I acabo: vull expressar el meu compromís personal i ferm des d’aquesta tribuna del Parlament, senyors i senyores diputades, que no em trobaran mai en una aventura que pretengui dividir el país en dues meitats enfrontades. Per què vam fer aquest Govern, per això vam per el Pacte del Tinell i el Pacte d’Entesa. Teníem la voluntat de cosir el país, un sol poble. No és un eslògan d’Esquerra Republicana, és un eslògan que hem compartit per la mateixa majoria que va aprovar l’Estatut ara fa quatre anys en aquesta cambra. Un sol poble. Un sol poble amb alternança. No ens trobaran a nosaltres a l’hora de dividir, però em quedo amb una cosa que va dir el president ahir: potser a vegades avançarem més lentament, però va dir el president: però jo també miro lluny i vull anar lluny. Hem d’avançar conjuntament, sí, però sense renúncies, sense distreure’ns, sense pensar que hi ha coses impossibles, perquè, com els deia, vostè, Iceta, havia sortit segurament per necessitats fisiològiques, però vostè no hi era i ara li repeteixo. Li diré ben clar, senyor Iceta: vostè, quan no hi era, jo ho he explicat, el que fa un temps es considerava en aquesta cambra immoral, dèficit fiscal, concert econòmic, ahir hem escoltat amb el president que reiterava el concepte dèficit fiscal, perquè la realitat mai és inamovible i perquè la centralitat política d’avui no és la mateixa de fa sis anys. Nosaltres treballem perquè aquesta centralitat política incorpori, doncs, el dret de Catalunya a ser lliure. No en tingui cap dubte. Però, com els deia, nosaltres, amb tota la complexitat, contradiccions i pluralitat de la societat catalana, que és molta, no treballarem mai ni defensarem mai una divisió de la societat catalana. Però al mateix temps també els dic amb solemnitat que ni jo ni el meu partit estem en política per deixar les coses com estan, ni per gestionar resignadament les misèries d’un autonomisme que ja no pot oferir res d’interessant al poble català. Qui es vulgui moure que ens truqui. Qui no es vulgui moure que no ens truqui, perquè Esquerra Republicana ja ha començat a caminar.

Moltes gràcies.

Rèplica de Joan Puigcercós a la resposta del president de la Generalitat, José Montilla

Gràcies, senyor president del Parlament. Senyor president del Govern. Senyores, senyors diputats. President, vostè parlava, al final de les seves paraules, de solucions i respostes. Jo li plantejaré, ara, una sèrie de qüestions que crec que requereixen solucions i respostes.

Abans, hem parlat concisament de la formació professional. Avui, quan estem fent aquest debat, l'empresa més important de Catalunya, Roca Radiadors, de Gavà, està fent una reestructuració de plantilla del 70 per cent.

Això és un impacte no només sobre la comarca del Baix Llobregat, té un impacte, i molts d'aquests 70 per cent de treballadors i treballadores, molts, passaran a glossar —els més joves— el que s'anomena «els ninis». Saben vostè què són «els ninis»? Són els joves que ni treballen ni estudien.

Hi ha molts joves emprenedors amb la sort de disposar d'un lloc de treball, de tenir oportunitats, però ens trobem, al nostre país, avui en dia, més de cent mil joves, segons càlculs de la Unió General de Treballadors, que a Catalunya ni treballen ni estudien. Aquesta és una descapitalització del país que no ens podem permetre.
Crec que és urgent que aquest any que ens queda de legislatura, al costat del Departament d'Educació, del Departament de Treball, del Departament d'Innovació, d'Acció Social, sigui capaç, més enllà de la formació professional reglada, que necessita un impuls, més flexibilització, adaptar-se a les necessitats del mercat de treball, necessitem que aquests «ninis» els puguem reintroduir en el sistema educatiu, els puguem formar i els puguem preparar per als propers deu anys, perquè un país no es pot permetre que una part important de la seva joventut no tingui una formació acurada, vostè ho deia ahir: «Afegir valor als treballadors i treballadores; afegir valor a les empreses.» Doncs, anem a fer que aquesta expressió d'«els ninis», eh?, quedi reduïda a una mínima expressió. Això és una necessitat peremptòria per al país i necessita un esforç d'aquest Govern. Fem un esforç, president, en aquest sentit.

També crec que hem de fer un esforç per plantejar una situació injusta amb els treballadors i treballadors i amb molta part de la classe mitjana d'aquest país, que és l'impost de successions.

Vostè sap perfectament que nosaltres compartim la filosofia de l'impost de successions, no és una dobla tributació, com es diu falsament. Però l'impost de successions tal com està plantejat en aquests moments genera injustícies. En vam rebaixar un tram —donacions—, però, ara, hem d'equiparar successions, el conseller Castells ho va deixar ben clar.

Però hem de fer un esforç perquè, en aquests moments, hi ha gent que ha d'acabar fent crèdit, allargant hipoteques per viure a casa seva o la casa dels seus familiars que han heretat o gent gran que és gent gran i que té unes pensions o una situació molt difícil i que ha de fer front a una situació gairebé insostenible. Aquesta és una situació urgent, que clama molta gent. I el que ens passa sempre és que, quan es vol gravar els grans recursos o les grans fortunes, acaben pagant els del mig. I els del mig, escolti, vostè sap que, en aquest país, la classe mitjana és molt extensa, sortosament, eh?, i que duri; són treballadors, treballadores, autònoms, petits empresaris, gent que viu de l'explotació agrària familiar. Per tant, aquí, president, ens hi hem de posar i ens hi hem de posar de forma seriosa en aquest tram final de la legislatura. I ja li anuncio que nosaltres, en la mateixa que al debat de política general, presentarem resolució i espero que la puguem compartir en aquest sentit.

En matèria de peatges, vostè ho ha dit, Esquerra Republicana ha defensat sempre que els peatges, en aquest moment, són una injustícia durant molts anys a Catalunya. No només una injustícia per si mateixos, que molta gent els utilitza per anar a treballar, per moure's des del punt de vista laboral o a l'hora de requerir serveis; ho són, perquè som el territori de provisió dels peatges de l'Estat, en aquest sentit. Va dir algú: «Home, escolti, ja aniran creixent a Madrid i ens posarem al dia.» Sí, home, però això no és cap consol.

Crec que tenen raó aquells que afirmen —i ho puc compartir—: «Escolti, hi ha altres prioritats que el peatge», que rebaixar peatges pot estimular l'ús del cotxe i altres mitjans. Però, mentre no tinguem una bona xarxa completa de rodalies o una bona xarxa de regionals, en aquests moments, s'estan cometent moltes injustícies amb gent del Maresme, amb gent del Vallès, amb gent de comarques com el Penedès, de les comarques de Tarragona, de l'Ebre o comarques de Girona. I aquesta és una situació que requereix també mesures.

I, escolti, hi ha fórmules i ho sap, que les hi hem fet arribar: cada cotxe que pugui tenir el màxim de persones, en el seu si, tingui més descompte; penalitzar aquells cotxes que hi circula una persona sola. Hi ha mecanismes i hi ha metodologia per poder-ho fer i ho hem de fer, perquè, ho repeteixo, aquesta és, avui en dia, una de les injustícies que es produeixen.

També li volia parlar del sector no només de l'agricultura o de la pagesia. Miri, quan parlem que cal reestructurar el nostre sistema productiu, quan diem que ens calen canvis, si hi ha un sector amb futur a Catalunya és el sector alimentari. Quan un país ha de decidir davant d'un crisi —sempre ens mirem Finlàndia, Finlàndia és un exemple que va decidir optar per uns sectors, perdó, contra el que es diu moltes vegades i es pensa, el sector paperer, la pasta de cel•lulosa, segueix sent un sector vital a Finlàndia, no el van abandonar, però van decidir optar i prioritzar altres subsectors industrials—... El sector alimentari és un sector molt important, és un sector que dóna distinció a Catalunya, li dóna capacitat, té capacitat d'arrossegar altres subsectors, com el de la maquinària, el de béns d'equipament, però això vol dir que necessitem una pagesia.

Aquest Govern ha solucionat..., amb totes les dificultats que hi havia, ha començat a posar les vies per solucionar un tema tan complicat com el del canal Segarra i Garrigues. Però necessitem, en l'àmbit de l'alimentació, de la traçabilitat alimentària, de la qualitat alimentària, de la indústria de transformació agroalimentària, necessitem reforçar-ho perquè hem de ser els primers, perquè tenim una potencialitat a dins d'Europa i, escolti, podem comprar moltes mercaderies i importar béns d'equipament, electrònica, industrial, línia blanca, línia marró d'altres països, però, escolti, els aliments, com els de casa, cap.

I això crec que passa, doncs, per enfortir i crec que hi ha una petició, que vostè la sap perfectament, de la Unió de Pagesos de demanar un debat monogràfic en aquest Parlament. Jo crec que aquest any hem de fer aquest debat. El conseller d'Agricultura hi està d'acord. Hem de fer aquest debat i l'hem de fer perquè crec que necessitem no només des del punt de vista de l'agricultura, des del punt de vista d'innovació i empresa, des del punt de vista de medi ambient, eh?, l'alimentació és, avui en dia, un element indispensable, la traçabilitat i la seguretat alimentària, i aquí tenim una oportunitat.

Per tant, escolti, aquest és un sector, avui en dia, que s'ha dit... Crec que ho ha dit el senyor Artur Mas, no?, des de l'any 2000, ha caigut un 47 per cent, des de l'any 2000, eh? Ja ho ha dit tot. I, des de l'any 2000, per tant, necessitem que, aquí, hi hagi un debat que puguem fixar línies noves, que no vegem la pagesia només com un clos, com un element aïllat, depèn també del model comercial... Per cert, president, Llei de comerç. Tenim una directiva de serveis, la Directiva Bolkenstein, que amenaça –amenaça– el model nostre tradicional de comerç, el model de trama urbana consolidada, el model de proximitat, el model que garanteix millor mobilitat i el model que fa que la gent no s'hagi de desplaçar a les zones periurbanes a l'hora d'anar a comprar. Un país equilibrat té grans superfícies en zones periurbanes, però també ha de tenir un petit comerç i aquest Govern i els governs anteriors s'han destacat per defensar aquest model.

La Llei de comerç, en base al criteri d'urbanisme i al criteri de mobilitat, ha de respectar aquest model de trama urbana consolidada.

El comerç és important. Una distribució comercial a prop de la gent, a prop dels centres de decisió catalans, beneficia la nostra agricultura. Una distribució comercial allunyada de Catalunya o les centrals de compra i les decisions es prenen lluny de Catalunya perjudica el nostre sector primari.

Per tant, aquesta també és una necessitat peremptòria, una llei de comerç, que ens adaptem a la directiva europea, però que siguem capaços també, com ha fet...., hi ha hagut ja algun Govern autonòmic, capaços de posar-nos al dia i a l'hora de defensar aquest model que, ho repeteixo, és un model que alguns països que l'havien abandonat —com per exemple França— hi han hagut de tornar, eh?, per la desertització dels centres urbans.

Per tant, president, necessitem que el tema de la pagesia formi part de l'eix central, perquè no és només la propietat agrària familiar, no és només els sectors de transformació agroalimentària, és tot un model de creixement econòmic, amb molta potencialitat a Catalunya, que podem ser els millors d'Europa, tenim condicions per ser-ho, en algunes gammes ja ho som, i, per tant, decideix sobre el futur de les nostres empreses.

I vaig acabant. He intentat fer cinc propostes concretes: la necessitat de la llei del comerç, la necessitat de tenir un sector alimentari i una pagesia en millors condicions, la formació professional, i a tots aquests joves que ni treballen ni estudien, que hem de fer un esforç com a país per incorporar-los a la formació; reduint peatges, perquè és una injustícia per a molts catalans i catalanes quan s’han de desplaçar sobretot per anar a treballar i —com li deia— també impost de successions, eh? Necessitem ajustar aquest impost que està gravant en alguns casos a famílies i persones a Catalunya que han hagut de fer gairebé miracles per poder pagar aquest impost i poder assumir la propietat familiar, la casa en la qual viuen i, fins i tot, en el cas de gent gran, han tingut dificultats afegides.

Són cinc propostes; li’n he fet moltes d’altres a l’exposició inicial. Però deixi’m fer una reflexió final. No s’estan fent reformes a nivell d’Estat, no se n’estan fent. No hi ha voluntat de fer-les, no hi ha valentia de fer-les. Li podem reconèixer al Govern espanyol que ha tingut sensibilitat en temes de l’atur. És conscient —perquè es conscient que hi ha gent a qui se’ls ha acabat la prestació—; sensibilitat, doncs, pujant en mínima part els pensions. Però al final la millor política social és la plena ocupació. Jo crec que ho comparteix tothom, a dreta i esquerra. I crec sincerament que la indústria els pesa poc a Madrid. La indústria és un element moltes vegades desconegut. A l’època del PP de fet ja no hi havia ni ministeri, va desaparèixer. I Turisme, l’havies d’anar a trobar a Economia.

Miri, jo els diré, quan el senyor Rato —que em mereix molt respecte— li demanava interpel•lacions jo com a diputat per a Turisme, se m’ofenien, el seu ministeri. «Vamos a hablar de turismo» deien. No, miri, el turisme és l’aportació més important de divisa a l’Estat espanyol. Miri, la indústria és molt important. Jo sé que a Madrid això els costa. Que mana una tecnoestructura que dificulta molt els canvis, que hi ha una manca —com els deia— de tradició industrial, que hi ha una situació de blocatge de bipolarització entre el PP i el PSOE que fa un empat infinit que no hi hagi grans acords. Però en definitiva, tot això ens porta que ens hem d’espavilar. Aquest Govern ja s’ha espavilat, ja ha pres decisions, ja ha fet canvis, ja ha preparat. No tenim totes les eines, però això no ha de ser excusa. No podem esperar a Espanya a l’hora de prendre decisions. Sabem que ells tenen bona part dels instruments, però no podem esperar Espanya. Perquè a vegades tenim la sensació que a més Espanya més crisi, a menys Espanya, més treball, més ocupació, més indústria, més turisme. Crec sincerament, senyores i senyors diputats, que en aquesta crisi els catalans sabem navegar-hi. Hem estat acostumats de sortir-nos de situacions més difícils. Amb la situació explosiva que hi havia des d’un punt de vista social, aquest país, des dels ajuntaments, aquest Govern ha anat creant una xarxa que ha permès que molta gent quedés sostinguda i no tingués caiguda lliure. Ara bé, no n’hi ha prou amb política social, són molt importants, són perfectibles. Cal un canvi en el model econòmic i, ho repeteixo, no podem esperar aquells que han perdut tota brúixola o tota voluntat d’avançar. Això ho hem de prendre nosaltres, perquè ens hi va el futur, no només d’aquests més de cent mil nins a què jo em referia abans, aquest joves amb dificultats, sinó de totes les famílies catalanes. Ens hi va el futur d’un país que ha volgut formar part sempre d’Europa, que ha volgut formar part d’aquest esperit innovador i gens immobilista que és Europa i a vegades tenim la sensació que aquella Espanya rampant —amb la qual obria avui el discurs— va en direcció contrària. Escolti, hi estem implicats i volem el millor, que els vagi el millor possible, però que no ho estan fent bé, que no ho estan fent gens bé; van en sentit contrari del que es demana, del que estan fent la majoria de governs europeus, a dreta i esquerra.

Per tant, senyor president, sigui conscient que el seu Govern, amb aquest any que queda de legislatura haurà de fer passos i haurà de parlar clar quan des del govern espanyol no es compleixi amb els canvis estructurals que l’economia requereix. La indústria és molt important, el turisme és molt important, la pagesia és molt important per a nosaltres. Els sectors productius són vitals per al nostre país, com li deia, i això depèn de nosaltres. Enlairem-nos. Hem anat arran de terra durant gairebé sis anys assumint una situació molt difícil. Crec que podem dir que hem superat aquesta etapa. Ara al país li toca enlairar-se i —com li deia— agafar la velocitat que la resta de països d’Europa han assumit.
Moltes gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.