Lectures amb segones

Les dates de Nadal són excel•lents dies per a la lectura, llegir i rellegir, més encara si a fora, com diria Tomeu Penya, bufa es vent. Nadal és menjar, família i recolliment, i ja se sap doncs que recolliment implica també lectures. Dos llibres han xuclat bona part del meu migrat temps lliure: El Gattopardo, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, i Lleó l’Africà, d’Amin Maalouf. El primer el vaig comprar anant a un acte a Manresa, passant per davant de l’aparador de la Llibreria Roca, no vaig poder resistir la temptació d’entrar i comprar. Un cop a dins, gran sorpresa, no era una traducció antiga, era de l’any passat, d’en Pau Vidal, avesat ja a la traducció del gran sicilià Andrea Camilleri, en les aventures del comissari Montalbano. Malgrat que El Gattopardo està escrit en italià estàndard. Durant dies em vaig preguntar si el desig inaturable d’entrar i comprar la gran obra de Lampedusa tenia alguna cosa a veure amb l’actitud amb què alguns partits enfoquen la nova llei electoral; ja se sap allò que Tancredi, el nebot del protagonista, el príncep Fabrizio Salina, li diu al principi de la novel•la respecte a la irrupció de les camises vermelles de Garibaldi a l’illa de Sicília i el canvi de règim que significarà la reunificació italiana: cal que canviï tot perquè tot continuï igual. Però no tot continua igual, la degradació d’una classe dirigent, l’aristocràcia siciliana sota el règim borbònic de les dues Sicílies, i l’adveniment d’una nova classe social burgesa que aprofita el Risorgimento per fer el salt social. Lampedusa contraposa el sentit espiritual de l’aristocràcia davant el materialisme burgès. El paternalisme del príncep de Salina davant la meritocràcia. Et vénen ganes de visitar Sicília després de llegir les elucubracions del príncep de Salina. No us explicaré el final però si llegiu aquesta gran obra veureu que el gran Tancredi no té raó.
La segona lectura —més enllà dels diferents informes de conjuntura econòmica que he repassat aquests dies, s’ha aturat la greu davallada però encara estem destruint ocupació i, allò més important, tardarem encara un temps a crear-ne de nova— és la magna obra de Maalouf, un periple fascinant del protagonista per la Mediterrània d'entre els segles XV i XVI. Des de la caiguda de Granada en mans dels Reis catòlics, on hi ha el nostre protagonista, Hassan bin Mohammed al Wazzan, que n’és fill, a Roma, passant pel seu exili a Fes, Tunis, Egipte, i les seves estades a Constantinoble. Un tractat sobre la tolerància i un reeixit intent de novel•lar una part de la història mediterrània vista per un àrab. Un àrab occidental com és Maalouf. Val la pena rellegir i sobretot quedar-nos amb els detalls de com Maalouf contraposa la reforma protestant i el catolicisme de Roma, en l’estada del seu protagonista a la ciutat papal. L’escriptor libanès, tant en aquesta novel•la com en l’única i irrepetible Les croades vistes pels àrabs o en el seu darrer assaig Un món desajustat, ens dona una visió amplia i un punt de vista diferent al què estem acostumats a pair. Però ens hem de preguntar si la recerca de la tolerància i la comprensió entre pobles, cultures i creences no necessita de la reciprocitat de valors. Podem parlar d’homologació de valors? Avui mateix Tomàs Alcoverro explica com els cristians coptes són perseguits a Egipte amb la permissivitat de les autoritats del Caire. La tolerància és un objectiu i un mitjà alhora, i ens ha de fer pensar que aquesta necessita reciprocitat, però tampoc podem permetre que la intolerància d’una part ens aboqui als altres de forma inevitable a una espiral de retrets, a la temible acció–reacció que tant mal ha sembrat, i sembra! Durant segles, els extrems de cada país, de cada cultura, de cada creença, són sempre el principals enemics de la llibertat. D’això és que Maalouf intenta avisar-nos sempre. Com deia l'avi Let de Campdevànol, com més llibres més lliures.