El món al revés

Les contínues reticències de CiU a la Llei del cinema no deixen de cridar-me l'atenció. Són molt il•lustratives de les servituds i temors d'una formació política que s'ha vist forçada —feliçment— a apropar-se al sobiranisme. Però és en moments com aquest en què hom es pregunta si és fruit del tacticisme, de la necessitat o d'una sincera evolució.
Com és possible que CiU faci ara el paperot que en el seu dia va fer el PSC de Narcís Serra quan Jordi Pujol i el conseller de Cultura Pujals van impulsar una llei que establia una quota d'un 25% per a les pel•lícules en català? Per moltes voltes que hi dono se'm fa difícil d'interpretar-ho. Escoltar Oriol Pujol, com a portaveu parlamentari de CiU, carregar contra la Llei del cinema perquè és una “imposició” que un 50% de les projeccions siguin en català em sembla ben trist. I ho és perquè mentre el PSC no sembla ara posar-hi obstacles —fins i tot el president Montilla va defensar la iniciativa al Parlament davant la diatriba de Ciutadans—, resulta que és CiU qui ara, en plena sintonia amb els postulats del PP, s'hi mostra al•lèrgic.
També és veritat que la fermesa de CiU a l'hora d'intervenir per canviar un desolador panorama —que es tradueix a la pràctica en la impossibilitat manifesta de poder veure cinema en català a les sales del país— va ser en el seu moment ben decebedora. A la primera envestida de les 'majors' va desar el seu projecte de llei al fons del calaix.
Aquesta no és la CiU que m'interessa, ni la que convé al país. Bé saben ells, si bé sempre han defugit compromisos en ferm, que si estan disposats a fer un pas endavant sempre ens hi trobaran, sempre. Com ja ens hi van trobar quan van fer aquell tímid intent de fer una llei que volia incrementar el cinema en català. Encara que a l'hora de la veritat, quan ens vam posar al seu costat davant l'oposició que sabíem arribaria, tot plegat va ser un miratge perquè davant les 'majors' només hi érem nosaltres. Els de CiU s'havien afanyat a replegar-se.