La crisi com excusa

Massa sovint escoltem i llegim la frase, com un rittornello que no s’atura: en temps de crisi no es pot perdre el temps amb... És un comodí que serveix per a tot, per blasmar la llei del cinema o la de les vegueries, o fins i tot per criminalitzar els veïns d’Ascó i la Ribera d’Ebre cansats de suportar bona part dels costos de l’energia nuclear dels Països Catalans.
Cada cop hi ha més entesos i especialistes d’acord en el fet de que aquesta crisi és estructural, les regles de joc han canviat, Occident ja no és la banca ni reparteix les cartes, i les amenaces del col•lapse energètic són cada cop més fonamentades. A l’Estat espanyol cada cop són més els que han assumit que la ressaca de la bombolla financera i immobiliària serà llarga i amb greus complicacions pel pacient. Tot just ara les eminències de la nova dreta reconeixen que la dècada ominosa que va de Felipe González a Zapatero passant per Aznar ha portat l’Estat Espanyol al límit de l’abisme. Malbaratant bona part dels fons europeus en grans equipaments, molt ciment i acer i poca tecnologia i coneixement a diferència del cas irlandès, que han servit per engreixar els grans grups d’obra pública de la capital del regne. Quan Aznar parlava de que l’estat tenia esquelet i faltava múscul es referia això, clembuterol a quintals mètrics cap a la capital de l’estat, la metròpoli, la city. Però i la indústria, i els sectors estratègics? L’única obsessió era la privatització Endesa, Telefónica, Iberia,...., al final però l’únic desfici eren les plusvàlues, les bombolles borsàries per poder repartir més i més beneficis, pel camí dels Piqué i Rato es va perdre miserablement el temps i en lloc de liberalitzar i garantir una bona competència i sobretot establir escenaris de productivitat i competitivitat tecnològica i energètica es van crear emporis que han bloquejat el naixement i consolidació de nous projectes. Qui se’n recorda del gran Pizarro! Aquell que bandia la constitució espanyola per defensar el seu xiringuito i tot plegat ha acabat en mans d’un grup italià. Pizarro ha deixat l’escó i la política, és a dir la parlamentària per ser més exactes, ja que personatges com ell, als consells d’administració de Madrid en són la majoria, sempre han fet política perquè sempre han estat a l’ombra de les decisions polítiques. Van acostumar a una generació d’emprenedors a beneficis del 100% o del 140% i menystenien aquells industrials que en el sector químic, alimentari, del metall o tèxtil es conformaven amb el 4, el 5 o com a molt i amb sort el 10% de benefici. Molts dels d’aquella generació de guanyadors que deien que no els interessava la política, ara malden per pagar la school dels nens, els crèdits del tres cotxes i les hipoteques de la casa, l’apartament i..., és un símptoma de que era abans que res una crisi de valors i no ens en sortirem si no fem un reset i corregim.
Però no deixa de ser curiós que siguin aquests mateixos que ens diguin que ara el que toca es lluitar contra la crisi i no ens podem distreure en res més. Fixem-nos en l’oposició del Parlament de Catalunya, CiU, PP i Ciutadans. S’oposen a la llei del cinema o la de vegueries dient-nos que el toca ara és lluitar contra la crisi. Si algun d’aquest partits governés o governessin junts tancarien el Departament de Cultura perquè ara el que toca és la crisi? Deixarien de fer política lingüística? De Ciutadans i PP no en tinc cap dubte però no hi esperava a CiU.
Recordo que en un debat de Política General dels anys 90 el portaveu d' IC va dir que tenir seleccions esportives catalanes reconegudes internacionalment no ens ajudaria a sortir de la crisi, i la resposta de Carod-Rovira va ser tan senzilla com contundent, disposar de les seleccions espanyoles tampoc, li va etzibar..
Al final les fal.làcies acaben surant i no deixa de ser paradoxal que la dreta del parlament s’ajunti per demanar una comissió parlamentaria d’investigació pel cas Horta de Sant Joan, i no s’apliquin el seu fal•laç axioma: en temps de crisi no podem perdre el temps en temes com aquest que ens distreuen d’allò principal. I que consti que crec legitima l’opció que aquests partits han pres. La meva oposició a la constitució de la comissió és per deixar fer a la jutgessa, no perquè ens distregui com afirmen ells.
L'excusa de la crisi, esdevé una pantalla, una cortina de fum, per tapar l’oposició d’uns a que el país avanci cap a la seva normalitat nacional i la mandra o vertigen de Convergència a a sumir el seu compromís amb la llengua i el territori. I el que val per aquests també val per aquells, socialistes i iniciativa, que també busquen en la crisi el pretext per oposar-se a les Consultes Independentistes. La realitat és més tossuda i una cosa no treu l’altra.