Espanya és crisi

Cert que Espanya no és el país endarrerit que era. I no cal dir que  en aquesta evolució els catalans -sobretot el manà de recursos que ha fluït des dels Països Catalans- hi hem contribuït amb escreix. Tan  és així que guarnits amb l'hàbit de nous rics, els darrers presidents espanyols, Zapatero i Aznar, no han dubtat a passejar-se pel món com una potència econòmica emergent tota vegada que clamaven per un reconeixement internacional i per ser acceptats fins i tot en el G7, el grup d'estats més poderosos del món que integraven els Estats Units, Canadà, el Regne Unit, França, Itàlia, Alemanya i el Japó. I que el 2002 amb la incorporació de Rússia passà a denominar- se G8.

Tan clar ho tenien, que el diari El Mundo publicava una editorial el  27 de desembre de 2000 en que presentava les credencials per fer  entrar Espanya en el selecte club internacional. “Para España, cuyo  progreso económico unido a su creciente influencia política la han  llevado a un nivel muy próximo al de sus siete miembros, entrar en un G7 ampliado es una prioridad cada día más urgente” tal qual ho deia el diari de Pedro J. Ramírez. Una pretensió que no és nova, ara pocs recorden que Franco repetia en plena dictadura que Espanya era la vuitena economia del món.

Espanya, que certament ha progressat, ha incrementat notablement el seu PIB i s'ha modernitzat. Llàstima que no sigui el PIB el barem de referència internacional per mesurar la riquesa o la fortalesa econòmica. I llàstima que aquest PIB estigui inflat per l'economia especulativa i el totxo com a principal motor. Espanya no va i la seva consistència econòmica s'està desfent com un terròs de sucre en el cafè. És com un castell d'arena a mercè de les sotragades de  l'oratge.

L'opulència artifical de Madrid també evidencia ara la seva  fragilitat, una megalòpolis bastida sobre un procés de concentració  econòmica afavorit pels governs espanyols de torn i que xucla i  centralitza tots els recursos de l'anomenada perifèria fruit de la  concepció radial amb que històricament han actuat els poders públics a Espanya. I no és menys cert que aquesta crisi també l'estem vivint amb cruesa als Països Catalans malgrat disposar d'un
 model econòmic  industrial, turístic i de la societat del coneixement generador de  riquesa amb el que no compten a Espanya i amb una iniciativa social i econòmica sedimentada en la necessitat històrica d'haver-nos  d'espavilar davant l'hostilitat dels successius governs espanyols des  de fa anys i panys.

Mentre la majoria de països del nostre entorn, i tots els del G-7, ja  han iniciat la recuperació econòmica i la sortida de la crisi,  Espanya segueix incrementant el nombre d'aturats i no supera la  recessió econòmica segons dades del butlletí econòmic del Banc  d'Espanya fetes públiques divendres que indiquen una caiguda del 0,1% del PIB en el darrer trimestre, el que situa l'interanual en un 3'1% negatiu. Definitivament, Espanya és un projecte nacionalment excloent  i econòmicament fallit que ens impedeix progressar com a societat i com a país. Més enllà dels motius històrics, sentimentals i nacionals, ens sobren motius pràctics per tocar el dos.

PS. Esquerra a les Illes, amb Joan Lladó al capdavant, va fer el  difícil pas de deixar el Govern Balear davant el creixent nombre de casos de corrupció que estaven esquitxant les institucions balears i la inhibició i passivitat de l'Executiu que presideix Francesc Antich.  Les darreres detencions i l'aparició de nous casos de corrupció  evidencien la necessitat de regenerar les institucions de les Illes i de donar pas a un procés d'eleccions anticipades, tal i com  assenyadament ha demanat Esquerra.