Fatima Ghailan, la línia roja de la llei

Ens reunim al Parlament, vaig voler conèixer el cas de viva veu. Fatima Ghailan, en un català modèlic, em va explicar els fets que l'han situada a l'ull de l'huracà. El seu cas no és únic, en altres ciutats catalanes es viuen situacions similars. Una dona jove, mediadora cultural, contractada per l'Ajuntament de Cunit, aconsegueix invertir la tendència de moltes dones de la comunitat marroquí d'aquesta localitat, a romandre aïllades en nom d'una tradició mal entesa. I fa el mateix amb els joves, treballant en els centres educatius, intercedint per desbloquejar grups, per barrejar, incorporar, integrar i conèixer i reconèixer.


Fins que la paciència dels guardians de l'ortodòxia, encapçalats per un imam, s'esgota en veure sotsobrar els seus privilegis; privilegis tan antiquats per a nosaltres com el control civil, cultural i polític dels seus suposats feligresos. El control ens condueix a un altre tipus de mediació, a una versió fosca: la interlocució única de la comunitat marroquí amb les institucions a través dels seus dirigents religiosos, un fet que recorda el seu domini sobre homes i asfixia les més dèbils i indefenses, les dones.

Sota les amenaces que ha rebut Fatima, la primera resposta, la més valenta, la seva: seguir treballant. La segona: presentar denúncia davant la justícia i demanar ajut al seu Ajuntament. Arrugar-se és el que més sovinteja en aquests casos. Però no. Convençuda de la seva causa, els drets humans, i especialment el de les dones i els joves de la comunitat marroquí, Fatima ha perseverat.


Ha defensat la gruixuda línia roja de la llei i el dret, impedint que a Cunit un responsable religiós imposés la seva llei, per sobre dels drets de tots. I ho ha fet sola, sense el suport de l'administració per a la que treballa, a la que defensa com a servidora pública. L'equip de govern de l'Ajuntament de Cunit, portat per un excés de prudència no només s'ha fet el sord davant les agressions contra Fatima, sinó que va pretendre intercedir entre les parts. S'imaginen el Departament d'Educació intercedint entre una mestra agredida pels pares d'un alumne i aquests? O el Departament de Salut intercedint entre una infermera agredida per un pacient i el seu agressor? Inaudit, no? Doncs a sobre l'Ajuntament li demana que retiri la denúncia.

La situació de Fatima és la mateixa que la dels professionals de l'educació, la salut, l'ordre públic o els serveis socials que moltes vegades són amenaçats o agredits senzillament perquè compleixen amb el seu deure. Són autoritats públiques. Quina societat pretenem ser si agredir a un servidor de la llei no està penalitzat i avorrit socialment?

La causa de Fatima és la de la llibertat, la democràcia i el dret. Cap religió, creença o ideologia pot anteposar-se als drets humans, i en aquest cas, i en molts casos, els imams i els sectors més integristes de la fe musulmana ho fan constantment. Cunit ha de ser el punt d'inflexió que marqui una reacció institucional i social.

La societat catalana és cada dia més complexa, i en les properes dècades haurà de gestionar la diversitat i les contradiccions creixents i no creixents, cristians i musulmans de tota condició. Necessitem una esfera pública, comuna, laica, neutra, amb una escala de valors basada en el dret i la democràcia, en el pluralisme i la tolerància, en la solidaritat i la responsabilitat pública.

No vull madrasses a Catalunya, ni creacionistes impartint classes negant a Darwin, ni pares negant una transfusió de sang a compte de la vida del seu fill.

Vull, com Fatima, que cadascú pugui viure lliurement la seva religiositat. Però sobretot vull que les dones tinguin els mateixos drets que els homes i que gaudeixin del dret a decidir sobre la sexualitat i la reproducció, a disposar de la propietat o a viure sense violència.

Aquesta és la qüestió. La defensa dels drets humans. 35 anys després que la dictadura finís al llit. Nous temps, vells problemes. Però poden ser molts més si tolerem situacions com la de Cunit. L'ambigüitat i l'excés de prudència són el pitjor antídot davant la intolerància.

(article publicat a El País, 22 de febrer de 2010)