La crisi com a oportunitat i no com a excusa

Aprofitant la conjuntura de crisi el Govern espanyol anunciava fa quatre dies el tancament de l'estat autonòmic. En un breu lapsus de temps, Zapatero ha canviat la bandera de l'Espanya plural que exhibia quan era candidat, i a l'inici del seu mandat, pel Santiago y cierra España, emulant un Partit Popular que tot i haver perdut les eleccions repetidament ha imposat el seu nacionalisme espanyol.

Zapatero, el 26 de maig al Senat, feia seva per primera vegada aquesta consigna que es ve covant a Espanya des de fa temps, la culminació de l'Estat autonòmic (de l'autogovern) per donar lloc a una fase de cooperació que és un eufemisme que disfressa una actitud descaradament involucionista, ara sota el paraigua de la crisi.

El perill, no obstant, és que aquest discurs penetri a Catalunya i amari formacions com CiU que cada dia més se l'està fent seu com a pretext per frenar la construcció nacional. No és cap suposició. Només cal observar l'actitud de CiU davant la Llei de Vegueries o la Llei del Cinema. En ambdós casos ha recorregut sense embuts a aquest pretext: la crisi com a objecció per aprofundir en l'autogovern. I compte també perquè aquest és el leitmotiv en que està cimentant el rol polític dels propers anys el centredreta d'aquest país.

Ens cal forçar un canvi de paradigma d'aquest estat d'opinió que ens volen imposar. La crisi econòmica no pot ser, en cap cas, l'excusa per aturar la construcció nacional sinó que l'hem de revertir en l'oportunitat. Ara, més que mai, és el moment de fer visible que Espanya és un llast per a la societat catalana, molt especialment per al seu creixement econòmic i per a la cohesió social. No és només l'espoli econòmic, és sobretot una política asfixiant contar les infraestructures bàsiques que necessitem i se'ns neguen com l'Eix Mediterrani, la gestió dels aeroports o el pas enrere que perpetren PSOE i PP en la gestió dels ports.


Durant els darrers mesos hem restablert ponts fluïds de diàleg amb CiU i molt concretament amb Artur Mas, amb trobades periòdiques. Era necessari, imprescindible fins i tot. I en aquestes sempre li he expressat a Mas la voluntat d'entendre'ns en temes de país, sempre que el punt de partida sigui mirar el futur i no viure escorats en la rancúnia del passat.

De la mateixa manera que aquest país necessita un PSC amb autonomia de decisió a Madrid, també és imprescindible que CiU es desempallegui d'hipoteques que la tenen captiva. Per això no podíem deixar passar les implicacions que es deriven del Cas Palau i el presumpte finançament irregular de CDC. No hauríem recolzat la creació d'una Comissió d'Investigació en seu parlamentària si CiU no hagués reaccionat a la defensiva i hagués optat per oferir unes explicacions convincents. Però això, dissortadament, no ha passat. I el que en cap cas podíem fer era eludir la fiscalització d'un afer -el finançament il•legal des partits polítics- del que hem fet bandera i n'hem estat pioners amb multitud d'iniciatives polítiques i parlamentàries.

En l'actual context és bàsic que posem en valor allò que ens uneix i no allò que ens separa. És aquest el motiu que em va portar a demanar públicament a Artur Mas (en el Consell Nacional de dissabte) la celebració d'una cimera en que puguem analitzar serenament el context polític i econòmic i que ens porti a fer pinya a l'entorn d'una unitat d'acció que hem de preservar de les batalles partidistes. Hi ha qüestions bàsiques de país que han de quedar al marge de disputes i al voltant de les quals hem de saber teixir àmplies complicitats a partir d'un sòlid consens.

D'altra banda, també vaig parlar del següent tema al Consell Nacional:

Molta gent ha criticat la presumpta espanyolització de TV3. Això no és cert, dijous passat TV3 va emetre el documental “Adéu, Espanya?”, de la Dolors Genovès, on s'analitzaven quatre processos diferents, tots pacífics i democràtics, a través quals aquestes quatre nacions aspiren a esdevenir Estats propis. Algú s'imagina que la Televisió de Catalunya hagués realitzat i produït un reportatge com aquest en temps de Convergència? Per què ens trobem amb la paradoxa en la qual exigeixen molt més a Esquerra els que mai es van atrevir a exigir res semblant als governs de Pujol?

Aquells que aquests dies, com Ciutadans o el PP, han criticat el documental, haurien de veure les conseqüències d'aquest documental a TVE i a la resta de l'Estat Espanyol. Haurien de fer un gest democràtic i demanar que es passés a TVE perquè ho pogués veure tot l'Estat Espanyol. I els altres que han reclamat un reportatge sobre una Espanya Federal, haurien d'adonar-se que no trobarien interlocutors fora de Catalunya que donin suport a aquesta tesis.