http://www.puigcercos.cat/ puigcercos.cat http://www.puigcercos.cathttp://www.puigcercos.cat/img/contingut/puigcercos_logo.png Thu, 11 Mar 2010 09:15:01 +0100 ca http://www.puigcercos.cat/blog/una-nevada-que-evidencia-el-cul-de-sac-de-la-politica-energetica Wed, 10 Mar 2010 12:03:54 +0100 http://www.puigcercos.cat/blog/una-nevada-que-evidencia-el-cul-de-sac-de-la-politica-energetica
Tindrem temps per avaluar el paper de les administracions, però salvada la situació inicial, encara a hores d’ara hi ha desenes de milers de veïns i són molts els municipis sense llum.

Tenim un mercat elèctric eficient? Malauradament, la resposta és negativa. L’exercici de privatització i liberalització que la UE va endegar a finals dels anys 90 no ha donat el resultat esperat, més aviat al contrari, com també ha succeït amb la liberalització dels mercats financers. Per a Catalunya, que ja va perdre tots els seus llençols elèctrics en la bugada de l’absorció de FECSA i ENHER per part d’Endesa —conseqüència, cal recordar-ho, de les inversions nuclears a Vandellòs i Ascó—, la liberalització del mercat elèctric ha suposat que el nostre subministrament elèctric, les inversions en generació i en millora de la distribució, estiguin en mans d’una empresa pública italiana que molt possiblement tingui altres interessos més prioritaris que els del nostre país i la competitivitat de la nostra indústria.

La liberalització elèctrica, com la financera, ha fracassat. I perquè no ens tractin d’esquerranosos nostàlgics i passats de moda quan diem això, els citaré el que diuen sobre aquesta qüestió mitjans de comunicació gens sospitosos d'esquerranisme, com ara The Economist, el Financial Times o el diari conservador The Times. Deia The Economist, el passat octubre, que “el mercat, deixat a la seva dinàmica, no construirà el mix elèctric que necessitem per estalviar emissions i produir a uns preus assequibles”. La setmana passada The Times explicava que “dues dècades després que Margaret Thatcher proclamés que no pot existir la llibertat sense mercats lliures, sembla que tot indica que haurem de fer marxa enrere en les polítiques que van convertir al sector energètic del Regne Unit en el més liberalitzat d’Europa.” Segons el Financial Times, “s’esperen grans reformes en el mercat energètic per després de les properes eleccions” al Regne Unit.

El ministre britànic d’Energia i Canvi Climàtic, avisava que “Gran Bretanya necessitarà una política energètica més intervencionista [...] per les grans inversions que cal fer per assegurar el subministrament a uns preus assequibles; inversions que en les circumstàncies actuals el sector privat no farà”.

El regulador britànic, Ofgem, ha publicat recentment un estudi en què fins i tot planteja, bé que com a cas extrem, que l’Estat gestioni un únic Comprador Energètic Centralitzat per guiar (planificar, se’n deia abans) el desenvolupament del sector energètic.

França mai va arribar a l’extrem de liberalitzar el mercat elèctric com els anglesos i segueix mantenint la propietat estatal d’EDF, la primera elèctrica del món, i vistos els resultats no sembla que vagin cap a una liberalització.

Després del Regne Unit, l’Estat espanyol és segurament el que més lluny va voler anar en la liberalització. Va ser el govern d’Aznar l’any 1997 el que va aprovar la Llei del sector elèctric i el que va instaurar un mecanisme de dèficit de tarifa que ja acumula més de 15.000 milions d’euros de deute per fer creure que la liberalització havia fet abaixar els preus de l’electricitat quan era tot el contrari. Aquest dèficit de tarifa s’ha produït al mateix temps que les elèctriques incrementaven escandalosament els seus beneficis i inflaven les cotitzacions borsàries per vendre’s a preus de bombolla i jubilar els seus directius amb bonus immorals.

El resultat de tot plegat és que hem perdut el nostre sector elèctric, que les elèctriques no inverteixen el que cal per mantenir un bon nivell de servei a uns preus raonables, i que no tenim els mecanismes que fan falta per redreçar la situació.

Si volem preveure situacions com la d’aquests dies ens cal, entre d’altres coses, reformar el sistema elèctric català, recuperar la capacitat de fer política, també energètica, i tenir el poder de decidir on i de quina manera es reinverteixen els beneficis que les empreses elèctriques obtenen al nostre país.

Com diuen The Economist, el Financial Times i altres mitjans europeus, no podem deixar la política energètica només en mans del mercat, cal recuperar la iniciativa pública en un sector que és vital per la salut, la prosperitat de tot el nostre teixit econòmic i social i per la seguretat i confort de tots nosaltres més enllà de situacions d’excepció.]]> http://www.puigcercos.cat/blog/quan-s-estira-mes-el-brac-que-la-maniga-politica-amb-hipoteques Sun, 07 Mar 2010 13:36:43 +0100 http://www.puigcercos.cat/blog/quan-s-estira-mes-el-brac-que-la-maniga-politica-amb-hipoteques
Tal vegada alguns es poden permetre el luxe de veure l’ocàs de la legislatura a mig mandat i voler-la finiquitar quan encara queda un any sencer. Però almenys aquells grups parlamentaris que tenim responsabilitats de Govern no ens podem permetre el luxe d’iniciar la campanya electoral a un any vista de les elecions, i molt menys d’assumir el dispendi de diners que representa tot plegat. La legislatura no s’ha acabat i el que cal exigir a tots els diputats és que, fins el darrer dia, exerceixin les seves responsabilitats. En aquest sentit espero que el President del Parlament consideri l’oportunitat que tot el mes de setembre sigui hàbil a tots els efectes i que si convé incrementi el nombre de plens previstos. D’altra banda, trobo que no hi ha res més esgotador i cansí que assistir a una campanya electoral de tan llarg recorregut. És esgotador no només per a la mateixa ciutadania sinó per als mateixos partits, a més d’altament improductiu.

Com he apuntat, una cursa electoral desbocada i interminable és a més una sagnia de recursos, una inversió de diners intolerable. I aquí sí que alguns haurien d’aplicar-se la recepta quan rebutgen la Llei de Vegueries o la Llei del Cinema esgrimint la crisi. Perquè aquest acaba sent al final el veritable problema de molts partits, quan estiren més el braç que la màniga, gastant esbojarradament en unes campanyes electorals que arranquen a partir de mitja legislatura. Aquesta pràctica els exigeix més i més recursos extraordinaris que es veuen necessitats de captar per fer front a la despesa.

Ho he dit i ho he repetit en infinitat d’ocasions: els partits estan ben finançats. Però no pas per assumir campanyes electorals esgotadores que a més són una perversió del mateix sistema. I també un parany que acaba sent l’avantsala d’irregularitats forçades per les circumstàncies. Aquest és un dels motius que ens va portar a impulsar una llei de finançament dels partits polítics que aportés transparència i acabés amb les donacions anònimes que periòdicament, tal i com estem veient novament aquests dies, sacseja alguns partits polítics. El problema és que quan es gasta més del que s’ingressa n’hi ha que recorren a vies d’ingressos com les donacions anònimes que sempre arriben amb contrapartides que a mig ternimi són sempre un llast, una hipoteca, en la presa de decisions dels partits que les han acceptat. Aquest és el drama i el que explica situacions com la d’Espanya, un dels pitjors exemples a la Unió Europea on la liberalització dels grans sectors és una entelèquia, ja sigui la banca, les telecomunicacions o els sectors energètics. Mercats captius, en mans de les grans corporacions, que fan i desfan, i condicionen els governs
]]> http://www.puigcercos.cat/blog/a-proposit-dels-fets-de-salt Sun, 28 Feb 2010 14:38:40 +0100 http://www.puigcercos.cat/blog/a-proposit-dels-fets-de-salt Contrasta això amb la situació que s’ha viscut a Salt. Un grup de veïns del municipi s’han manifestat davant el Consistori per protestar i demanar solucions davant l’onada de robatoris i les reincidències.
La temptació fàcil i comprensible de molts veïns és barrejar immigració i delictes. Aquesta és una temptació que ens hauríem de poder estalviar. De delinqüents n’hi ha de nascuts aquí i més enllà, que parlen català, castellà o altres idiomes, amb passaport, amb permís de residència o sense papers. Per tant, i sobretot en aquests casos, no es pot generalitzar. Perquè de no ser així estaríem estigmatitzant a molts nous catalans i dificultant la seva integració. Si ens deixem arrossegar per aquesta actitud, els estem aïllant, per no dir que aixequem un mur de desconfiança i recel entre persones que fa impossibble la cohesió civil i social. Hi ha nous catalans que també han estat víctimes de robatoris i assalts. De víctimes n’hi ha de tots els colors.
Dit això, però, tampoc podem caure en el greu error d’estigmatitzar els veïns que es queixen per la falta de seguretat. No se’ls pot tractar de racistes o xenòfobs. No es pot qualificar el poble de Salt —i els molts Salts que hi hagut i malauradament hi haurà a Catalunya i Europa— de xenòfobs. A Salt hi ha una situació molt complicada perquè l’altíssim percentatge de població immigrada, per sobre del 40%, fa molt més difícil la integració. La crisi i un insuficent sistema judicial fan la resta. A vegades, és molt fàcil titllar de xenòfobs els veïns d’un municipi com Salt, des de barris, pobles o ciutats que no viuen aquesta problemàtica amb aquesta intensitat o senzillament la desconeixen. Només el diàleg i l’esforç de separar el gra de la palla —i cal reconèixer la seva complexitat— permetrà salvar situacions com aquesta.
Vull fer una reflexió final, que lliga amb el debat monogràfic de dimecres, al Parlament, sobre la crisi. La immigració és un fenomen que no s’atura amb lleis o fronteres sinó que s’autoregula. Han vingut persones a Catalunya perquè hi havia una demanda laboral, empreses i llars els necessitaven com a treballadors. Per contra, deixen de venir quan no hi ha feina. Certament hi ha un efecte crida. Però no només pels que han arribat abans (reagrupament familiar, entre d’altres) sinó sobretot d’aquells que requereixen la seva força de treball. En el debat de dimecres, el president Montilla em deia que no es podia comparar el País Basc i Catalunya a l’hora de sortir de la crisi perquè Catalunya tenia més immigració. I tant que té raó el president. El que no va contestar però és perquè hi ha aquest diferencial d’immigració. Catalunya ha requerit molta més mà d’obra perquè ha crescut els darrers anys a partir de la construcció, turisme i serveis. I el País Basc, gràcies al Concert Econòmic, ha pogut injectar recursos públics per crear indústria i tecnologia d’alt valor afegit. Indústria que requereix de mà d’obra qualificada. Si volem una Catalunya socialment cohesionada hem de reduir el pes del sector de la construcció i serveis. Guanyar pes en la indústria de sempre i en la nova indústria, dotar-la de tecnologia i capacitat innovadora. I fer més competitiu el turisme. Si fem això tindrem una societat més forta i amb més oportunitats per a tothom. Aquesta és la l’aposta de la gent d’Esquerra i la nostra feina al Govern.

]]> http://www.puigcercos.cat/blog/fatima-ghailan-la-linia-roja-de-la-llei Mon, 22 Feb 2010 11:19:10 +0100 http://www.puigcercos.cat/blog/fatima-ghailan-la-linia-roja-de-la-llei

Fins que la paciència dels guardians de l'ortodòxia, encapçalats per un imam, s'esgota en veure sotsobrar els seus privilegis; privilegis tan antiquats per a nosaltres com el control civil, cultural i polític dels seus suposats feligresos. El control ens condueix a un altre tipus de mediació, a una versió fosca: la interlocució única de la comunitat marroquí amb les institucions a través dels seus dirigents religiosos, un fet que recorda el seu domini sobre homes i asfixia les més dèbils i indefenses, les dones.

Sota les amenaces que ha rebut Fatima, la primera resposta, la més valenta, la seva: seguir treballant. La segona: presentar denúncia davant la justícia i demanar ajut al seu Ajuntament. Arrugar-se és el que més sovinteja en aquests casos. Però no. Convençuda de la seva causa, els drets humans, i especialment el de les dones i els joves de la comunitat marroquí, Fatima ha perseverat.


Ha defensat la gruixuda línia roja de la llei i el dret, impedint que a Cunit un responsable religiós imposés la seva llei, per sobre dels drets de tots. I ho ha fet sola, sense el suport de l'administració per a la que treballa, a la que defensa com a servidora pública. L'equip de govern de l'Ajuntament de Cunit, portat per un excés de prudència no només s'ha fet el sord davant les agressions contra Fatima, sinó que va pretendre intercedir entre les parts. S'imaginen el Departament d'Educació intercedint entre una mestra agredida pels pares d'un alumne i aquests? O el Departament de Salut intercedint entre una infermera agredida per un pacient i el seu agressor? Inaudit, no? Doncs a sobre l'Ajuntament li demana que retiri la denúncia.

La situació de Fatima és la mateixa que la dels professionals de l'educació, la salut, l'ordre públic o els serveis socials que moltes vegades són amenaçats o agredits senzillament perquè compleixen amb el seu deure. Són autoritats públiques. Quina societat pretenem ser si agredir a un servidor de la llei no està penalitzat i avorrit socialment?

La causa de Fatima és la de la llibertat, la democràcia i el dret. Cap religió, creença o ideologia pot anteposar-se als drets humans, i en aquest cas, i en molts casos, els imams i els sectors més integristes de la fe musulmana ho fan constantment. Cunit ha de ser el punt d'inflexió que marqui una reacció institucional i social.

La societat catalana és cada dia més complexa, i en les properes dècades haurà de gestionar la diversitat i les contradiccions creixents i no creixents, cristians i musulmans de tota condició. Necessitem una esfera pública, comuna, laica, neutra, amb una escala de valors basada en el dret i la democràcia, en el pluralisme i la tolerància, en la solidaritat i la responsabilitat pública.

No vull madrasses a Catalunya, ni creacionistes impartint classes negant a Darwin, ni pares negant una transfusió de sang a compte de la vida del seu fill.

Vull, com Fatima, que cadascú pugui viure lliurement la seva religiositat. Però sobretot vull que les dones tinguin els mateixos drets que els homes i que gaudeixin del dret a decidir sobre la sexualitat i la reproducció, a disposar de la propietat o a viure sense violència.

Aquesta és la qüestió. La defensa dels drets humans. 35 anys després que la dictadura finís al llit. Nous temps, vells problemes. Però poden ser molts més si tolerem situacions com la de Cunit. L'ambigüitat i l'excés de prudència són el pitjor antídot davant la intolerància.

(article publicat a El País, 22 de febrer de 2010)

]]> http://www.puigcercos.cat/blog/els-debats-interns-a-casa Sun, 14 Feb 2010 09:38:58 +0100 http://www.puigcercos.cat/blog/els-debats-interns-a-casa Hi ha qui des del Govern ha apuntat els darrers dies a “la fatiga” de la societat catalana. No entraré en la qüestió de fons, si bé considero que ha quedat contestada en el primer paràgraf. Tot i així m'agradaria -i crec que estic en condicions de fer-ho- de recomanar als conseller Maragall i Castells que els debats del partit no els traslladin al Govern. Perquè això sí és un destorb i una actitud estèril. És com allò de recuperar el Grup Parlamentari propi del PSC al Congrés, qüestió que treuen de tant en tant a la palestra però que, en canvi, no traslladen als òrgans interns. Hi ha debats que, per ser presos seriosament, s'han de fer allí on on els correspon. Ho afirma qui va considerar necessari deixar de ser conseller de Governació per exercir la direcció del partit, i evitar, així, distorsionar l'acció de Govern.
Com també és vital plantar cara quan és el moment. Hi ha qui s'hagués empassat la tercera hora de castellà a la LEC o hagués estat disposat a cedir en el finançament a la primera envestida del Govern espanyol. Els debats s'han de fer on toca i és allí on cal ensenyar les dents sinó, tot plegat, no és més que un foc d'encenalls.
]]> http://www.puigcercos.cat/blog/successions-objectiu-complert Tue, 09 Feb 2010 17:35:55 +0100 http://www.puigcercos.cat/blog/successions-objectiu-complert
Votar en contra, novament en sintonia amb el PP, d'una reforma de l'impost de successions que, tornem a repetir-ho, farà que només un 6% dels catalans tributin és un maximalisme impropi de CiU. Oposar-se a una rebaixa tan substanciosa, si no es fa extensiva a l'altre 6% (és a dir, les rendes més altes), diu molt poc a favor de CiU i molt dels veritables interessos als quals serveixen. I és francament curiós perquè novament aquests dies CiU ha tornat a fer una demostració del seu sentit de la responsabilitat i del seu sentit d'Estat oferint un pacte a Zapatero. Llàstima que aquest sentit d'Estat i responsabilitat de CiU, liderada per Duran a Madrid, sigui només en clau espanyola i que es neguin, en canvi, a actuar amb responsabilitat i sentit de país a Catalunya.

La rebaixa de l'Impost de Successions és un fet i aquest beneficiarà a tota la població, tant aquella àmplia majoria que quedarà exempta de pagar (el 94%) com aquest minoritari 6% que veurà rebaixada la seva quota però que, honestament, penso que ha de seguir contribuint a les arques públiques. Afortunadament el PSC va rectificar i va entendre que la reforma de Successions no es podia demorar més, una actitud que va acabar seguint també ICV, que semblava aferrar-se a un dogmatisme allunyat de les demandes de la població i de les necessitats de les classes populars i mitjanes catalanes, que havien de fer front a un impost que havia adquirit un caràcter gairebé confiscador. La reforma és un fet i del resultat en podem estar ben satisfets.
]]> http://www.puigcercos.cat/blog/espanya-es-crisi Sun, 07 Feb 2010 10:05:33 +0100 http://www.puigcercos.cat/blog/espanya-es-crisi
Tan clar ho tenien, que el diari El Mundo publicava una editorial el  27 de desembre de 2000 en que presentava les credencials per fer  entrar Espanya en el selecte club internacional. “Para España, cuyo  progreso económico unido a su creciente influencia política la han  llevado a un nivel muy próximo al de sus siete miembros, entrar en un G7 ampliado es una prioridad cada día más urgente” tal qual ho deia el diari de Pedro J. Ramírez. Una pretensió que no és nova, ara pocs recorden que Franco repetia en plena dictadura que Espanya era la vuitena economia del món.

Espanya, que certament ha progressat, ha incrementat notablement el seu PIB i s'ha modernitzat. Llàstima que no sigui el PIB el barem de referència internacional per mesurar la riquesa o la fortalesa econòmica. I llàstima que aquest PIB estigui inflat per l'economia especulativa i el totxo com a principal motor. Espanya no va i la seva consistència econòmica s'està desfent com un terròs de sucre en el cafè. És com un castell d'arena a mercè de les sotragades de  l'oratge.

L'opulència artifical de Madrid també evidencia ara la seva  fragilitat, una megalòpolis bastida sobre un procés de concentració  econòmica afavorit pels governs espanyols de torn i que xucla i  centralitza tots els recursos de l'anomenada perifèria fruit de la  concepció radial amb que històricament han actuat els poders públics a Espanya. I no és menys cert que aquesta crisi també l'estem vivint amb cruesa als Països Catalans malgrat disposar d'un
 model econòmic  industrial, turístic i de la societat del coneixement generador de  riquesa amb el que no compten a Espanya i amb una iniciativa social i econòmica sedimentada en la necessitat històrica d'haver-nos  d'espavilar davant l'hostilitat dels successius governs espanyols des  de fa anys i panys.

Mentre la majoria de països del nostre entorn, i tots els del G-7, ja  han iniciat la recuperació econòmica i la sortida de la crisi,  Espanya segueix incrementant el nombre d'aturats i no supera la  recessió econòmica segons dades del butlletí econòmic del Banc  d'Espanya fetes públiques divendres que indiquen una caiguda del 0,1% del PIB en el darrer trimestre, el que situa l'interanual en un 3'1% negatiu. Definitivament, Espanya és un projecte nacionalment excloent  i econòmicament fallit que ens impedeix progressar com a societat i com a país. Més enllà dels motius històrics, sentimentals i nacionals, ens sobren motius pràctics per tocar el dos.

PS. Esquerra a les Illes, amb Joan Lladó al capdavant, va fer el  difícil pas de deixar el Govern Balear davant el creixent nombre de casos de corrupció que estaven esquitxant les institucions balears i la inhibició i passivitat de l'Executiu que presideix Francesc Antich.  Les darreres detencions i l'aparició de nous casos de corrupció  evidencien la necessitat de regenerar les institucions de les Illes i de donar pas a un procés d'eleccions anticipades, tal i com  assenyadament ha demanat Esquerra.
]]> http://www.puigcercos.cat/blog/la-crisi-com-excusa Sun, 31 Jan 2010 15:27:05 +0100 http://www.puigcercos.cat/blog/la-crisi-com-excusa Cada cop hi ha més entesos i especialistes d’acord en el fet de que aquesta crisi és estructural, les regles de joc han canviat, Occident ja no és la banca ni reparteix les cartes, i les amenaces del col•lapse energètic són cada cop més fonamentades. A l’Estat espanyol cada cop són més els que han assumit que la ressaca de la bombolla financera i immobiliària serà llarga i amb greus complicacions pel pacient. Tot just ara les eminències de la nova dreta reconeixen que la dècada ominosa que va de Felipe González a Zapatero passant per Aznar ha portat l’Estat Espanyol al límit de l’abisme. Malbaratant bona part dels fons europeus en grans equipaments, molt ciment i acer i poca tecnologia i coneixement a diferència del cas irlandès, que han servit per engreixar els grans grups d’obra pública de la capital del regne. Quan Aznar parlava de que l’estat tenia esquelet i faltava múscul es referia això, clembuterol a quintals mètrics cap a la capital de l’estat, la metròpoli, la city. Però i la indústria, i els sectors estratègics? L’única obsessió era la privatització Endesa, Telefónica, Iberia,...., al final però l’únic desfici eren les plusvàlues, les bombolles borsàries per poder repartir més i més beneficis, pel camí dels Piqué i Rato es va perdre miserablement el temps i en lloc de liberalitzar i garantir una bona competència i sobretot establir escenaris de productivitat i competitivitat tecnològica i energètica es van crear emporis que han bloquejat el naixement i consolidació de nous projectes. Qui se’n recorda del gran Pizarro! Aquell que bandia la constitució espanyola per defensar el seu xiringuito i tot plegat ha acabat en mans d’un grup italià. Pizarro ha deixat l’escó i la política, és a dir la parlamentària per ser més exactes, ja que personatges com ell, als consells d’administració de Madrid en són la majoria, sempre han fet política perquè sempre han estat a l’ombra de les decisions polítiques. Van acostumar a una generació d’emprenedors a beneficis del 100% o del 140% i menystenien aquells industrials que en el sector químic, alimentari, del metall o tèxtil es conformaven amb el 4, el 5 o com a molt i amb sort el 10% de benefici. Molts dels d’aquella generació de guanyadors que deien que no els interessava la política, ara malden per pagar la school dels nens, els crèdits del tres cotxes i les hipoteques de la casa, l’apartament i..., és un símptoma de que era abans que res una crisi de valors i no ens en sortirem si no fem un reset i corregim.
Però no deixa de ser curiós que siguin aquests mateixos que ens diguin que ara el que toca es lluitar contra la crisi i no ens podem distreure en res més. Fixem-nos en l’oposició del Parlament de Catalunya, CiU, PP i Ciutadans. S’oposen a la llei del cinema o la de vegueries dient-nos que el toca ara és lluitar contra la crisi. Si algun d’aquest partits governés o governessin junts tancarien el Departament de Cultura perquè ara el que toca és la crisi? Deixarien de fer política lingüística? De Ciutadans i PP no en tinc cap dubte però no hi esperava a CiU.
Recordo que en un debat de Política General dels anys 90 el portaveu d' IC va dir que tenir seleccions esportives catalanes reconegudes internacionalment no ens ajudaria a sortir de la crisi, i la resposta de Carod-Rovira va ser tan senzilla com contundent, disposar de les seleccions espanyoles tampoc, li va etzibar..
Al final les fal.làcies acaben surant i no deixa de ser paradoxal que la dreta del parlament s’ajunti per demanar una comissió parlamentaria d’investigació pel cas Horta de Sant Joan, i no s’apliquin el seu fal•laç axioma: en temps de crisi no podem perdre el temps en temes com aquest que ens distreuen d’allò principal. I que consti que crec legitima l’opció que aquests partits han pres. La meva oposició a la constitució de la comissió és per deixar fer a la jutgessa, no perquè ens distregui com afirmen ells.
L'excusa de la crisi, esdevé una pantalla, una cortina de fum, per tapar l’oposició d’uns a que el país avanci cap a la seva normalitat nacional i la mandra o vertigen de Convergència a a sumir el seu compromís amb la llengua i el territori. I el que val per aquests també val per aquells, socialistes i iniciativa, que també busquen en la crisi el pretext per oposar-se a les Consultes Independentistes. La realitat és més tossuda i una cosa no treu l’altra.
]]> http://www.puigcercos.cat/blog/un-clau-roent Mon, 25 Jan 2010 08:44:12 +0100 http://www.puigcercos.cat/blog/un-clau-roent
Les inversions a l’Ebre s’han multiplicat els darrers anys. Poc a poc, el Govern de Catalunya ha fet el que tenia l’obligació de fer –i malgrat tot durant tants havia deixat de fer- que és dedicar a les Terres de l’Ebre l’atenció necessària, tractant de donar resposta a les seves demandes i necessitats. I val a dir que en bona mesura s’ha fet i s’està fent tot i que, sens dubte, encara no amb la intensitat necessària. Per això també és l’Ebre el primer territori que hauria de poder constituir el seu Consell de Vegueria, el seu òrgan de govern propi que ha de ser de gran valor tant en el terreny simbòlic com en el pràctic.

Però qui no ha fet els deures, i sembla que no té cap intenció de fer-los, és el Govern de l’Estat, que segueix negligint l’Ebre. No només no hi projecta les inversions necessàries sinó que no executa ni les que pressuposta. El nivell d’obra pública executada de l’Estat a l’Ebre és escandalosament deficient.

Ara, l’Ebre torna a estar en boca de tots perquè hi volen ubicar un cementiri nuclear. És més del mateix. Cert que, a canvi, es tempta els municipis que acceptin aquest abocador de deixalles nuclears amb compensacions econòmiques i la creació de nous llocs de treball. Però aquest no pot ser el camí: la solució no és agafar-se a un clau roent. L’alternativa no pot passar per convertir un dels territoris amb un potencial natural més impressionant de tots els Països Catalans en les golfes del país, en els dipositaris de tot allò que ningú no vol. Només hi ha un camí i no està fet de dreceres: tractar l’Ebre com es mereix convertint-lo en un territori d’atenció prioritària. I això significa disposar els mitjans per generar riquesa i la creació de llocs de treball per evitar caure en el parany d’inversions i infraestructures projectades no en benefici de les Terres de l’Ebre sinó a la seva costa.
]]> http://www.puigcercos.cat/blog/el-mon-al-reves Tue, 19 Jan 2010 12:58:55 +0100 http://www.puigcercos.cat/blog/el-mon-al-reves Com és possible que CiU faci ara el paperot que en el seu dia va fer el PSC de Narcís Serra quan Jordi Pujol i el conseller de Cultura Pujals van impulsar una llei que establia una quota d'un 25% per a les pel•lícules en català? Per moltes voltes que hi dono se'm fa difícil d'interpretar-ho. Escoltar Oriol Pujol, com a portaveu parlamentari de CiU, carregar contra la Llei del cinema perquè és una “imposició” que un 50% de les projeccions siguin en català em sembla ben trist. I ho és perquè mentre el PSC no sembla ara posar-hi obstacles —fins i tot el president Montilla va defensar la iniciativa al Parlament davant la diatriba de Ciutadans—, resulta que és CiU qui ara, en plena sintonia amb els postulats del PP, s'hi mostra al•lèrgic.
També és veritat que la fermesa de CiU a l'hora d'intervenir per canviar un desolador panorama —que es tradueix a la pràctica en la impossibilitat manifesta de poder veure cinema en català a les sales del país— va ser en el seu moment ben decebedora. A la primera envestida de les 'majors' va desar el seu projecte de llei al fons del calaix.
Aquesta no és la CiU que m'interessa, ni la que convé al país. Bé saben ells, si bé sempre han defugit compromisos en ferm, que si estan disposats a fer un pas endavant sempre ens hi trobaran, sempre. Com ja ens hi van trobar quan van fer aquell tímid intent de fer una llei que volia incrementar el cinema en català. Encara que a l'hora de la veritat, quan ens vam posar al seu costat davant l'oposició que sabíem arribaria, tot plegat va ser un miratge perquè davant les 'majors' només hi érem nosaltres. Els de CiU s'havien afanyat a replegar-se.
]]> http://www.puigcercos.cat/blog/l-entrevista-de-catalunya-informacio Sun, 17 Jan 2010 14:00:42 +0100 http://www.puigcercos.cat/blog/l-entrevista-de-catalunya-informacio
http://www.3cat24.cat/noticia/479645/
]]> http://www.puigcercos.cat/blog/xavier-jounou Fri, 15 Jan 2010 19:08:54 +0100 http://www.puigcercos.cat/blog/xavier-jounou Ens ha deixat un home de cinquanta anys, un fill, un marit, un pare, un company. Trobarem a faltar la persona. Amb valors, amb rectitud i amb idees fermes. Idees que sempre defensava de forma honesta i educada. La seva manera de pensar la definí clarament en la presa de possessió com alcalde de Solsona: d’esquerres com a conseqüència de ser cristià, republicà i independentista.
Valent i coherent fins al final, va encarar la greu malaltia amb dignitat. Amb l’inevitable dolor pels que deixava i amb la recança d’una vida tallada abans d’hora. Li quedaven tantes coses per continuar donant i rebent! Una de les darreres vegades que ens vam veure em deia: “Joan! Estic en el millor moment de la meva vida i queda molt per fer!”.
Ahir, després d’una multitudinària i emocionada cerimònia religiosa, de contemplar el ball de l’àliga a la Catedral i d’acomiadar-nos de la família, tota la gent d’Esquerra el vàrem recordar en un acte de recolliment a la seu del partit a Solsona fent palès que el seu pòsit, la seva actitud i el seu testimoni ens guiarà en el futur.
Ens faltarà un puntal molt important a Solsona, a la comarca i al país. Però precisament conèixer i treballar amb gent com el Xavier és el que, en moments de dificultat, ens fa renovar el nostre compromís amb el país. Aquest és el millor homenatge que podem fer-li. Continuar amb la seva, la nostra, lluita per la justícia social i la llibertat nacional.
]]> http://www.puigcercos.cat/blog/lectures-amb-segones Tue, 12 Jan 2010 08:30:05 +0100 http://www.puigcercos.cat/blog/lectures-amb-segones La segona lectura —més enllà dels diferents informes de conjuntura econòmica que he repassat aquests dies, s’ha aturat la greu davallada però encara estem destruint ocupació i, allò més important, tardarem encara un temps a crear-ne de nova— és la magna obra de Maalouf, un periple fascinant del protagonista per la Mediterrània d'entre els segles XV i XVI. Des de la caiguda de Granada en mans dels Reis catòlics, on hi ha el nostre protagonista, Hassan bin Mohammed al Wazzan, que n’és fill, a Roma, passant pel seu exili a Fes, Tunis, Egipte, i les seves estades a Constantinoble. Un tractat sobre la tolerància i un reeixit intent de novel•lar una part de la història mediterrània vista per un àrab. Un àrab occidental com és Maalouf. Val la pena rellegir i sobretot quedar-nos amb els detalls de com Maalouf contraposa la reforma protestant i el catolicisme de Roma, en l’estada del seu protagonista a la ciutat papal. L’escriptor libanès, tant en aquesta novel•la com en l’única i irrepetible Les croades vistes pels àrabs o en el seu darrer assaig Un món desajustat, ens dona una visió amplia i un punt de vista diferent al què estem acostumats a pair. Però ens hem de preguntar si la recerca de la tolerància i la comprensió entre pobles, cultures i creences no necessita de la reciprocitat de valors. Podem parlar d’homologació de valors? Avui mateix Tomàs Alcoverro explica com els cristians coptes són perseguits a Egipte amb la permissivitat de les autoritats del Caire. La tolerància és un objectiu i un mitjà alhora, i ens ha de fer pensar que aquesta necessita reciprocitat, però tampoc podem permetre que la intolerància d’una part ens aboqui als altres de forma inevitable a una espiral de retrets, a la temible acció–reacció que tant mal ha sembrat, i sembra! Durant segles, els extrems de cada país, de cada cultura, de cada creença, són sempre el principals enemics de la llibertat. D’això és que Maalouf intenta avisar-nos sempre. Com deia l'avi Let de Campdevànol, com més llibres més lliures.
]]> http://www.puigcercos.cat/blog/cap-a-un-nou-horitzo Sun, 10 Jan 2010 11:30:24 +0100 http://www.puigcercos.cat/blog/cap-a-un-nou-horitzo Però i tant que valia la pena iniciar una reforma ambiciosa de l’Estatut ni que fos per posar de manifest les estretors i límits del marc constitucional espanyol. No és que no hi càpiga l’Estatut del 30 del Parlament, és que no hi cap l’Estatut retallat i aprovat per les Corts espanyoles i per la ciutadania en referèndum. Ara, sí és obvi que la via estatutària està esgotada. I ho està precisament perquè ho hem intentat, hem provat la via estatutària que preveia el marc jurídic i s’ha demostrat impossible. Aquest procés ha estat un dels detonants del canvi de paradigma al nostre país. Perquè ha fet visible la nul•la voluntat d’Espanya d’arribar a cap mena d’acord i establir unes regles del joc justes.
Per això, en aquesta nova fase, hem impulsat una Llei de Consultes: per possibilitar i donar cobertura legal a iniciatives legislatives que permetin anar més enllà i que obrin noves vies. Disposarem d’una nova eina senzillament perquè Esquerra –i ningú més, tal i com ja va passar amb l’Estatut- ho ha posat sobre la taula. I ja té una certa gràcia que ara, aquells que mai no han mogut un dit, posin pals a les rodes amb el pretext que ens quedem curts. Això després d’haver mutilat l’Estatut i haver introduït una previsió específica que deixa en mans del Govern espanyol l’última paraula a l’hora d’autoritzar una consulta.
En qualsevol cas això, en el fons, és el de menys. L’eina, la Llei de Consultes Populars, existirà si l’aprova el Parlament. I és evident que si es produeix una iniciativa legislativa popular que recull les firmes necessàries complint els requisits establerts i aquesta iniciativa és validada pel Parlament de Catalunya ja pot dir el que vulgui el Govern espanyol. Tots sabem que Espanya no és el Canadà i esperar la mateixa actitud del Govern espanyol que la tinguda pel Govern del Canadà és una quimera. Ara bé, si l’Estat es nega a respectar la voluntat democràtica de la ciutadania catalana i el seu Parlament és obvi que s’estarà produint un xoc de legitimitats. Al final, serem el que la majoria de catalans vulguem ser i estic convençut que cada dia en som més els que anhelem una Catalunya pròspera, socialment avançada i lliure. I això només serà possible si esdevenim un estat més de la Unió Europea.
]]> http://www.puigcercos.cat/blog/som-una-nacio-abolicionista Tue, 22 Dec 2009 10:00:00 +0100 http://www.puigcercos.cat/blog/som-una-nacio-abolicionista
No m’estendré en les causes de la postura d’Esquerra per donar suport a la causa. Són ben conegudes i públiques, només incidiré sobre la nostra coherència amb el que hem dit i fet sempre. No som antitaurins, estem per l’abolició d’un espectacle de mort i tortura d’un animal, el brau. Hem demostrat a l’Ebre o al País Valencià que estem a favor dels espectacles amb bous però mai a favor de la mort de l’animal.

El divendres vaig deixar clar que el debat sobre si els braus són tradició catalana o no és un fals debat. Perquè el debat que ens ocupa és universal, no local. És el mateix debat, entre taurins i abolicionistes, que es produeix també a Colòmbia, Equador, Espanya, França, Mèxic, País Basc, Perú, Portugal, Veneçuela...

Un debat que a Catalunya ja hem guanyat els abolicionistes fa molt temps. Totes les enquestes realitzades situen per sobre del 70% el percentatge de ciutadania que vol acabar amb el sagnant espectacle de les curses de braus. A d’altres latituds sembla que l’opinió de la majoria encara no és abolicionista.

Però pràcticament tota la premsa espanyola s’entesta a voler convertir aquest en un debat identitari. Des de la premsa suposadament progressista fins l’ultramontana. S’entesta a voler definir la tauromàquia com a element consubstancial de la cultura nacional espanyola.

És la mostra de la debilitat dels seus arguments i de la fortalesa dels nostres. Com que no poden negar l’evidència del maltracte i la tortura dels braus, han de refugiar-se en falsos debats sobre el respecte a les minories, la llibertat d’elecció, la llarga tradició d’aquest espectacle pintoresc a casa nostra, tot atribuint-nos als abolicionistes unes falses motivacions: que volem acabar amb els braus per ser espanyols.

Doncs no. Per més catalans que fossin, defensariem l’abolició d’aquesta pràctica que ens repugna. Perquè volem posar-nos al capdavant de les nacions més avançades del món. Perquè volem fer nostres els anhels de milions de ciutadans que volen arreu un món més lliure de violències.

Per això volem abolir la tortura i la morta gratuïta de la nostra societat. Per això volem donar des del Parlament de Catalunya un exemple a tota la humanitat.

I esperem que algún dia quan als nostres veïns els hi hagi baixat la inflamació nacionalista, hi puguin veure clar i facin el mateix al seu Congrés dels Diputats.
]]>